Universitats i recerca, estratègia de país

Les universitats i la recerca són una peça clau per al progres social, econòmic i cultural. En aquest sentit, les regions més dinàmiques i competitives del món compten amb universitats i sistemes de recerca d’excel·lència. Així ho corroboren diversos estudis empírics i documents de referència de la Comissió Europea, la UNESCO i l’OCDE. Cada dia més s’accepta que els territoris més avançats seran aquells que basin el seu avantatge competitiu en el que anomenem societat i economia del coneixement, on les universitats i la recerca juguen un paper destacat.

Quina ha estat i quina és, en aquesta sentit, la situació a Catalunya? D’entrada, crec que podem afirmar que l’evolució dels darrers trenta anys de les universitats i la recerca científica a Catalunya és un història d’èxit. En un termini de temps que podem considerar rècord, des de la promulgació de la Llei de Reforma Universitària de 1983 i de la Llei de la Ciència de 1986, Catalunya ha sabut fer un salt quantitatiu i qualitatiu enorme en el seu panorama universitari i de recerca. Hem passat d’una universitat per a les elits a una universitat de masses: a dia d’avui, la proporció d’estudiants d’educació superior a Catalunya els pares dels quals no tenen formació universitària és del 40%, la xifra més elevada dels països de l’OCDE. Hem passat també d’unes universitats docents a unes universitats de recerca de primer ordre europeu: actualment disposem de 684 grups de recerca consolidats i d’un impacte científic d’un 34% per sobre de la mitjana mundial, per davant de països com Alemanya, França o Finlàndia, i per sobre de la mitjana de la UE-15.

Tot plegat, amb un finançament clarament menor, cosa que demostra l’eficiència del sistema. Com a exemple, podem destacar també que les universitats catalanes són les quartes de tot Europa en captació de fons europeus de l’actual Programa Marc d’R+D de la Unió Europea. Alhora, instruments desenvolupats durant la darrera dècada, com els centres de recerca promoguts per la Generalitat i les universitats o com el Programa ICREA de captació i retenció de talent, han demostrat la seva eficàcia i qualitat a escala europea. Finalment, les universitats catalanes han deixat de ser la clàssica torre d’ivori (allunyada de la realitat i de les demandes i necessitats socials) i han emprès sovint iniciatives i projectes per ser agents actius en el territori i l’economia: n’és una mostra el fet de que el 40% de l’oferta de formació contínua de tot l’Estat es fa a les universitats públiques catalanes, o el fet de la interrelació creixent amb el món empresarial i el territori amb instruments com els parcs científics, els centres tecnològics o les oficines de transferència tecnològica. Així, i malgrat els problemes i deficiències del nostre sistema educatiu que tampoc cal oblidar, l’evolució del sistema universitari i de recerca ha estat més que positiva. Per descomptat, capdavantera a l’Estat.

D’acord amb els estudis Impactes de les universitats públiques catalanes a la societat de l’ACUP i Higher Education in Regional and City Development. The Autonomous Region of Catalonia de l’OCDE, que he coordinat els darrers dos anys, podem afirmar que probablement som davant la institució del país que més beneficis directes i indirectes genera en la societat: en formació i capital humà, en recerca científica, en desenvolupament social i cultural, i en la innovació i el progrés econòmic. En l’àmbit estrictament econòmic, els estudis demostren que per cada euro invertit en educació superior a Catalunya, es reverteixen 1,88 euros a l’economia catalana.

Vist, doncs, des d’una perspectiva històrica i comparada, el salt dut a terme per les universitats i per la recerca científica a Catalunya ha estat molt significatiu. En això hi han tingut bona part de responsabilitat tant la Generalitat de Catalunya com les mateixes institucions universitàries i el seu personal, fet que cal valorar i reconèixer degudament. Malgrat tot, però, també és evident que som en un moment complex i molt delicat, tant pel context econòmic i financer com per alguns dèficits estructurals del sistema que caldria superar o adreçar correctament. No fer-ho podria posar seriosament en perill part dels avenços que acabem de descriure. Quins són aquests problemes o dèficits? En primer lloc, la necessitat d’aprofundir en l’autonomia universitària i alhora en el seu retiment de comptes, millorar els sistemes de govern i flexibilitzar la normativa; tot això per tal que cada institució pugui trobar el seu perfil estratègic i la seva especialització, i per tal que els gestors universitaris tinguin capacitats majors de direcció. En segon lloc, la necessitat d’una inversió creixent i estable en el sistema per tal d’apropar-nos a la mitjana europea i, si pot ser, als països capdavanters a llarg termini: una inversió centrada en la formació qualificada dels estudiants universitaris, en la generació de coneixement i en la interrelació estreta amb la societat i l’economia del país. En tercer lloc, cal estabilitat en les polítiques, que deixin de banda les lluites partidistes i les dificultats del curt termini. Finalment, cal reforçar les capacitats (que, en bona mesura, el marc actual no permet) per atreure i retenir talent en el context internacional. Afrontar amb condicions òptimes aquests reptes pot permetre que Catalunya continuï construint un sistema universitari i de recerca de referència al sud d’Europa.

Al meu entendre, bona part de la solució als problemes plantejats passa perquè la societat catalana i les seves institucions representatives, situïn la universitat, la recerca i la innovació com a prioritats col·lectives de primer ordre, entenent que apostar-hi fermament ens reforça com a país i com a societat. Una societat i una economia que, com hem dit, ha de basar-se intensament en el coneixement. Una veritable estratègia de país al servei del progrés cultural, econòmic i social.