Article publicat al diari Ara el 4 de juny de 2013
El Govern de Mariano Rajoy ha aconseguit un rècord mai assolit anteriorment. D’una banda, la comunitat científica i universitària de tot l’Estat, en bloc, li ha demanat un canvi de rumb en les polítiques de recerca i d’innovació. Ho va fer el 2102 amb la “Carta oberta per la ciència a Espanya”, promoguda per la Confederació de Societats Científiques d’Espanya, la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles, la plataforma Investigació Digna, la Federació de Joves Investigadors, CCOO i UGT, i amb el suport de 52 societats científiques i més de 130.000 signatures, entre elles diversos premis Nobel. Per l’altra, la prestigiosa revista científica internacional Nature, en una editorial de fa poques setmanes, advoca per un canvi de rumb profund en les polítiques de recerca de l’Estat i proposa aturar les retallades en les partides dedicades a recerca, innovació i desenvolupament tecnològic.
Ambdues iniciatives constaten que la recerca i la innovació són factors claus per a la competitivitat econòmica i el progrés, i són una eina imprescindible per sortir de la crisi i per un canvi de model productiu. La pròpia Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació, aprovada el mes de maig de 2011 per la quasi unanimitat dels membres del Congrés i del Senat espanyols, manifesta en el seu Preàmbul que “El model productiu espanyol (…) s’ha esgotat, per la qual cosa és necessari impulsar un canvi a través de l’aposta per la recerca i la innovació com a mitjans per aconseguir una economia basada en el coneixement que permeti garantir un creixement més equilibrat, diversificat i sostenible”. D’acord amb la revista “Nature”, la recerca científica a Espanya es troba en una situació crítica, degut a les retallades produïdes des de l’any 2010 (encara sota el govern de Rodríguez Zapatero) fins avui. La inversió en recerca respecte el PIB queia per primera vegada l’any 2011 fins el 1.33%, molt lluny encara del 2% que ha establert com a objectiu el propi Govern espanyol i del 3% del PIB proposat en l’Estratègia Europa 2020 i ja assolit per països com Finlàndia (3.87%) i Suècia (3.42%). En aquell mateix any 2011, el nombre d’investigadors va decréixer un 3.1% respecte 2010, un fet que ens marca un canvi de signe cap a la fuga de cervells. Podem posar exemples en les retallades sofertes pels centres de recerca, per les universitats públiques i alhora per l’incompliment d’Espanya en el finançament de grans projectes i instal·lacions europeus (CERN, ESA, ESF). Al mateix temps, la gestió dels fons destinats a la recerca s’ha fet més complexa i alhora les convocatòries i els seus pagaments s’han retardat diverses ocasions, causant l’estupor entre la comunitat científica. Una comunitat que encara ocupa la 9a posició mundial en producció científica però que ben aviat pot baixar en aquest i d’altres rànkings internacionals.
Una de les raons esgrimides pel propi Ministeri per aquestes reduccions tant significatives és la de que cal apostar per l’excel·lència i concentrar esforços. L’evidència empírica ens demostra, però, que per assolir l’excel·lència és necessària una base científica ample i sòlida. Només cal veure les inversions dels països més desenvolupats i analitzar l’estreta correlació entre les economies més competitives i les inversions públiques i privades sostingudes en recerca i innovació.
Perquè tot això és possible? Com pot ser que, malgrat els discursos i les lleis que aposten per la recerca i la innovació, i malgrat totes les evidències que corroboren la bondat de la inversió pública i privada en ciència i en innovació, el Govern de l’Estat apliqui una política pública tant erràtica i unes retallades constants des del 2010? Perquè no concentrar esforços en reformar el sistema científic i universitari per fer-lo encara més fort i competitiu, enlloc de simplement reduir partides sense més? Perquè no treballar perquè la recerca generi innovació i per tant riquesa i llocs de treball al teixit empresarial? Segueixo pensant, tal com vaig escriure l’any 2009 quan tot just s’intuïen les retallades, que el model social i econòmic espanyol no ha internalitzat el canvi de paradigma cap a una societat basada en el coneixement. I això es reflecteix en una cultura política poc madura, amb accions aïllades i erràtiques, amb una consciència social poc exigent per tal de que l’educació, les universitats i la recerca científica siguin prioritats col·lectives de primer ordre i se situïn lluny dels partidismes del curt termini i dels vaivens pressupostaris anuals.
