Article publicat el 29 de novembre de 2015 al diari Nació Digital
Als darrers dies assistim a un debat que en la seva arrel és complex però que en la nostra tessitura pot ser, ho és de fet, trampós i malintencionat. Em refereixo a la qüestió de la localització i deslocalització d’empreses; en el context actual del país, en el debat sobre si el procés sobiranista català té efectes negatius i pot comportar la fuga d’empreses. Un tema, repeteixo, que no podem ventilar amb vaguetats, ni amb quatre dades mal girbades ni sense fer estudis seriosos.
Qualsevol país o territori tracta en principi de combinar els millors ingredients possibles, en la mesura de les seves possibilitats, condicions de contorn i context, per tal de ser atractiu pel desenvolupament de projectes empresarials. Ja sigui per afavorir que els propis ciutadans empresaris creïn i facin créixer empreses de qualsevol tipus i àmbits, sigui perquè empreses d’altres països tinguin interès en situar filials o sucursals en el territori. Les empreses generen valor, creen llocs de treball i riquesa i, per tant, permeten el desenvolupament de la societat i del territori. Però per descomptat al darrera del que diem poden haver-hi estratègies i situacions molts diferenciades: per esmentar una realitat que tots coneixem, poden ser empreses d’escàs valor afegit, que basen la seva activitat i competitivitat en llocs de treball de baixa qualificació i salaris baixos; o poden ser empreses amb un major valor afegit, que requereixen especialització professional i per tant llocs de treball de major qualificació. L’economista Miquel Puig ha dedicat anys d’estudi a aquesta realitat: si no els heu llegit, us recomano els seus darrers llibres sobre el mercat de treball català i l’estructura econòmica a Catalunya.
Com a norma general, és cert, les empreses i el capital tendeixen a ser conservadors i a fugir d’entorns inestables i amb inseguretat jurídica. Però ens hauria de preocupar tant o més que això el fet que el nostre territori disposi dels ingredients o dels factors òptims per fomentar i atraure activitat econòmica (empreses) de valor afegit, que creïn llocs de treball qualificats i per tant bons salaris, i amb efectes positius al territori i entre els ciutadans. Quins són aquests ingredients que fan que un país sigui competitiu en el panorama internacional i atractiu per a crear o atreure projectes empresarials? Al meu entendre els podem agrupar en quatre aspectes: en primer lloc, el que podem anomenar un ecosistema innovador. Un conjunt d’elements de política pública, d’infraestructures en el territori, de fiscalitat, de foment de l’emprenedoria, de facilitat per a la innovació tecnològica, d’obertura i accés als mercats. Tot plegat, condicions que fan el territori atractiu per a empreses d’alt valor afegit. I sense menystenir el fet de que empreses criden empreses i poden crear clústers, com podem veure en contextos com Sillicon Valley, l’àrea de Boston, la metròpoli de Londres o els Països Baixos. En segon lloc, el que podem anomenar l’ecosistema científic i de capital humà en la nova economia del coneixement: és a dir, un territori intensiu en R+D i en la frontera del coneixement (universitats, centres de recerca, hospitals, unitats d’R+D empresarials) i amb una població amb formació adequada i avançada (científics, enginyers, tècnics, amb competències transversals com el coneixement d’idiomes, etc.). El tercer ingredient és el d’un sector públic ben dimensionat, que desplega polítiques públiques que ajuden a generar benestar i condicions òptimes, amb accés a finançament, que fa fàcil crear i desenvolupar una empresa (burocràcia lleugera) i que poden ser innovadores en àmbits com la compra pública o el foment de ciutats intel·ligents. Finalment, un territori sense excessives desigualtats, que vetlla per la igualtat d’oportunitats, amb benestar i qualitat de vida, amb instruments públics eficients en aquest terreny.
El que veritablement ens ha de preocupar és si el nostre país té, o tendeix a tenir, aquest perfil. Si conté els diversos ingredients d’aquests quatre elements que he descrit esquemàticament. O, si voleu situar-ho en l’esfera del projecte de país que es vol construir, preguntar-nos si s’estan creant les condicions òptimes perquè el nostre sigui un país de progrés, avançat, amb un capital humà qualificat, amb un sector públic innovador, amb una societat sense excessives desigualtats i on es promou la igualtat d’oportunitats. Un país amb una R+D potent i amb universitats sòlides, amb empreses de valor afegit que al seu torn criden d’altres empreses. Aquest és el veritable debat i la veritable estratègia que caldria desplegar entre tots si el que es pretén és construir un país on valgui la pena viure-hi. La resta són debats estèrils i de baix perfil polític, pels que no hauríem de perdre ni un minut.
Curiosament, aquest debat ha coincidit amb la presentació, dijous passat al Palau Macaya de Barcelona, de l’anomenada Agenda per a la innovació i la competitivitat de Catalunya 2015-2020. Una iniciativa promoguda per la Plataforma Coneixement, Territori i Innovació, que impulsa l’Associació Catalana d’Universitats Públiques en col·laboració amb l’Obra Social La Caixa, Foment del Treball Nacional, PIMEC i fins a un conjunt de 23 organitzacions del país. Moltes de les seves propostes van en aquesta direcció: afavorir el progrés social i econòmic de Catalunya i ajudar a construir un país intensiu en innovació. Un país amb talent, un país innovador: fem-ho possible.
http://www.naciodigital.cat/opinio/12024/pais/amb/talent/pais/innovador