Article publicat el 4 d’octubre de 2015 al diari Nació Digital
Més enllà de la Política catalana en majúscula, més enllà dels debats apassionants sobre el futur polític de Catalunya caldrà, en poques setmanes, formar un nou Govern. Serà necessari desplegar d’immediat un seguit de polítiques públiques que afrontin els reptes quotidians i de futur als que ens enfrontem. En aquestes pàgines voldria anar desgranant alguns d’aquests reptes i com, des del Govern i d’altres institucions i administracions del país caldria treballar. Avui em referiré a un àmbit que entenc que ha de ser absolutament prioritari. Es tracta de la necessitat de situar la innovació al centre del model econòmic i social del país; per tant, que la política d’innovació constitueixi una prioritat estratègica de l’acció de Govern.
Us avanço que el meu concepte d’innovació és un punt eclèctic. Inclou per descomptat la vessant de la innovació tecnològica, és a dir, tot allò que permet al nostre teixit econòmic i industrial generar avantatges competitius i crear valor afegit a productes i serveis en uns mercats cada cop més globals. Però des de la meva perspectiva, política d’innovació també té molt a veure amb la capacitació professional i la formació de tots nosaltres, també en valors i referents culturals: aquí podem esmentar des de la formació professional fins l’educació superior universitària, des de la formació ocupacional a la formació permanent al llarg de les nostres vides. I també té molt a veure amb el desenvolupament social: lluita contra la pobresa, reducció de les desigualtats socials (som un dels països europeus amb major desigualtat, atenent al coeficient de Gini), reducció de les taxes d’atur i major qualificació dels lloc de treball, suport en definitiva a la innovació social i al tercer sector. En aquesta línia, ens cal alinear les polítiques de formació en un sentit ampli amb el model de recerca i innovació. Només així serem capaços, amb tenacitat i constància, de “sortir del laberint” com molt bé ens explica Miquel Puig, el d’un mercat de treball excessivament basat en llocs de treball de baixa qualificació.
La recerca científica al nostre país ha estat, en els darrers quinze, una història d’èxit. No us atabalaré amb xifres, però en menys de dues dècades hem passat de ser un país on no es feia recerca (calia marxar a les grans universitats i centres estrangers per poder fer-ne) a situar-nos a la primera divisió europea; en alguns indicadors i àrees científiques fins i tot capdavanters. Això no ha estat fruit de l’atzar, sinó d’una política pública ben orientada, amb recursos i incentius, amb estabilitat més enllà dels canvis de govern; també, per descomptat, per una feina destacada dels propis investigadors i professors universitaris. L’altra cara de la moneda ha estat la política d’innovació, una mena de Ventafocs que no ha acabat de constituir-se com un àmbit estratègic de la política catalana ni de les organitzacions empresarials. Malgrat la nostra història industrial i emprenedora, es detecten signes d’esgotament. Sense anar més lluny, a l’Innovation Union Scoreboard, Catalunya ha passat d’ocupar el lloc 103 l’any 2010 a situar-se al lloc 142 l’any 2013 (d’un total de 262 regions europees). Les ajudes públiques a la innovació a les empreses ha sofert un alarmant estancament, quan no una davallada. En inversió pública en educació, Catalunya segueix alarmantment a la cua d’Europa, fins i tot per sota de la mitjana espanyola. No disposem d’un pla ni d’estratègies estables d’innovació.
Revertir aquesta situació preocupant no serà gens fàcil, però no hi ha alternativa. Si volem ser la Dinamarca del sud d’Europa només ho farem amb un treball tossut, tenaç, amb polítiques estables de llarg abast. Amb grans pactes d’estat entre els diferents actors implicats. I un dels factors crucials és el de que la recerca, la innovació i la formació siguin prioritats estratègiques del nou Govern. Per això necessitem un Departament d’universitats, recerca i innovació de la Generalitat: un DURI que, com fa anys ja manifestava Andreu Mas-Colell, duri i sigui capaç d’ajudar a construir un país més pròsper, tant econòmicament com socialment.