Article publicat al diari La Vanguardia el dimarts 8 de maig de 2012
El somni de Catalunya és convertir-se algun dia en la Massachusetts d’Europa. Així ho manifestava recentment el President de la Generalitat quan es fixava en aquest Estat nord-americà com un referent a seguir pel nostre país. Amb una població similar, Massachusetts es projecta al món com una economia potent, que basa el seu potencial en una aposta clara i rotunda per l’educació, la recerca científica i la innovació. Disposa d’un sistema universitari sòlid i amb referents internacionals com el Massachusetts Institute of Technology (MIT), la Universitat de Harvard o la de Boston. Es tracta del quart estat dels USA en renda per càpita, amb una taxa d’atur del 6.9%, una de les més baixes dels Estats Units, i amb un sistema polític obert i progressista. Sens dubte, tot un model de referència.
No obstant, la nostra realitat sembla allunyar-se dia a dia d’aquest somni. Sobretot si atenem a les darreres notícies que arriben del Govern central. Un Estat espanyol implacable i indiscriminat vol retallar un 25% els fons per a la recerca científica i tecnològica i pretén estalviar 3.000 milions d’euros en el sistema educatiu. Tot això malgrat que la Unió Europea i els experts assenyalem que aquest no és el camí, sinó un de totalment contrari. Apostar per l’educació i la recerca científica hauria de constituir uns dels nostres principals pilars com a societat. Pretendre “estalviar” en educació o en recerca i innovació és hipotecar el nostre model de societat i d’economia avançades. Tan sols cal mostrar algunes xifres contundents: Massachusetts invertia l’any 2010 el 6% del PIB en educació, Espanya el 4.6% i Catalunya tan sols el 3.8%; l’any 2008, Massachusetts invertia el 5.5% del seu PIB en I+D, Espanya el 1.35% i Catalunya l’1.62%.
El mes d’octubre de 2009 publicava en aquest mateix diari un article titulat “El modelo de país, en juego”. Destacava que les retallades de l’Estat en I+D per l’any 2010 podrien sembla anecdòtiques o respondre al context d’austeritat de la despesa pública, però no ho eren. Responien a una cultura política dèbil, a una consciència social poc exigent perquè l’educació, les universitats i la ciència siguin prioritats col·lectives de primer ordre. Dos anys i mig després, la situació continua invariable o fins i tot s’ha vist agreujada. Tan sols la pressió social i els referents internacionals com Massachusetts ens poden fer canviar el rumb.
