Article publicat al diari Nació Digital el dia 12 de juny de 2016
Un tòpic recurrent, que segur que heu escoltat algun cop, manifesta que les universitats són institucions massa tancades en elles mateixes. Que són poc permeables a la societat i a les seves necessitats i demandes. O que la col·laboració entre universitats i empreses al nostre país és més aviat escassa i feble. Aquestes afirmacions, que podien ser en part certes unes dècades enrere, ara en bona part no ho són.
A dia d’avui, afirmar que les universitats no són a prop de la societat i no col·laboren suficientment amb el teixit econòmic, social i cultural és faltar a la veritat. Vol dir això que hem arribat a l’estadi desitjat? Per descomptat que no. Però en el context actual i en l’àmbit català, les universitats són, cada cop més, institucions obertes, permeables, poroses amb la societat a la que es deuen, i properes als diferents agents socials, econòmics i culturals. Com sabem, les universitats cobreixen tres missions principals: la formació, la recerca científica, i la transferència de coneixements i el compromís amb la societat i el territori. En totes elles s’hi han anat incorporant mecanismes i vies de col·laboració amb d’altres agents. Per exemple, en el disseny i elaboració de plans d’estudi, en la seva avaluació periòdica, en la formació aplicada a les empreses mitjançant pràctiques professionals o en el treball estret amb col·legis professionals i d’altres institucions. En l’àmbit de la recerca trobarem una munió d’exemples de cooperació amb d’altres organismes: agències de finançament i d’avaluació, organismes europeus i internacionals, administracions i institucions públiques on la recerca universitària és un actiu rellevant per a l’anàlisi i disseny de polítiques. I, per descomptat, l’anomenada tercera missió que constitueix, de facto, l’espai permanent de treball i col·laboració amb el teixit econòmic, social i cultural del territori.
Un cop més vull remarcar que aquestes afirmacions no pretenen generar un cofoisme no desitjable. Hi ha marges de millora evidents. Algunes inèrcies històriques no ho han fet fàcil en ocasions. O la pròpia estructura organitzativa de les institucions pot haver encarcarat en algun aspecte o àmbit una orientació que, de per si, ha de ser dinàmica i oberta. Com més permeables i atentes al seu entorn siguin les universitats, més valor afegit podran aportar a la societat i a l’economia del coneixement. Respectant la seva autonomia i el treball científic i rigorós, però permeables a la societat.
Un bon exemple del que diem és l’anomenat Atles de la innovació a Catalunya, que en la seva segona edició es presenta el proper dimecres a Barcelona. L’Atles de la innovació analitza experiències concretes del nostre país en la col·laboració entre empreses o institucions i les universitats. N’intenta explicar el perquè, el com, les dificultats i els desllorigadors. Mira de descriure casos perquè inspirin a una major i més intensa col·laboració. I són bons exemples en àrees tant diverses com la biotecnologia i la salut, les tecnologies de la informació i les comunicacions, la veterinària i l’agroalimentació, els materials, la química, l’arqueologia, la gestió cultural, etc. En aquesta edició es presentaran divuit nous casos, que se sumen als quinze que ja es van analitzar l’any anterior. Trenta tres casos que fan aflorar un atles realment creatiu i innovador del país.
Però a més de l’Atles de la innovació podríem fer esment d’altres iniciatives o projectes que posen de relleu que les universitats catalanes treballen amb i per a la societat: projectes de cooperació social amb el tercer sector, en l’àmbit sanitari, en l’àmbit educatiu. Iniciatives de suport a institucions públiques i polítiques. Línies de recerca que alimenten diverses polítiques públiques: transports i infraestructures, medi ambient, polítiques d’immigració, polítiques culturals, entre moltes d’altres.
Superem els tòpics recurrents i valorem adequadament els actius positius que aporten a la societat les nostres universitats. Ho deia fa uns anys Ángel Gabilondo quan era ministre d’educació del Govern central: el futur de Catalunya serà el que siguin les seves universitats. Crec que tenia raó.
http://www.naciodigital.cat/opinio/13326/33/casos/innovadors/desfer/topics