Una xifra esgarrifosa. Tot i no haver certeses en les dades, s’estima que prop de 800 milions de persones viuen en la pobresa extrema i en situació de malnutrició. La fam al món i els seus efectes maten més persones cada dia que la sida, la tuberculosi i la malària juntes. Dit d’una altra manera, en un món on els experts asseguren que hi ha menjar per quasi el doble de la població mundial actual, moren cada dia unes 25.000 persones a causa de la fam i les malalties que comporta.

Tot i la brutalitat extrema de les xifres, quasi ni en parlem. Sembla un tema tabú per a unes societats que prefereixen mirar cap a un altra cantó i preocupar-se per altres realitats menys punyents.

Però alguns sí s’han atrevit a estudiar i relatar sobre la fam al món. Un d’ells és Martín Caparrós, que l’any 2015 va publicar un llibre excel·lent titulat El Hambre. El periodista i escriptor va treballar durant quasi cinc anys en el projecte, que mira de retratar la crua realitat de la fam al món. Un llibre excel·lent, molt recomanable. Un llibre valent, que combina amb perícia dades i anàlisi rigorosa amb vivències directes de persones, famílies i grups humans que passen gana, que no tenen pràcticament res per menjar un sol cop al dia. És també un llibre de denúncia: als governs dels països desenvolupats i als que estan en vies de desenvolupament, que ho toleren; a les organitzacions internacionals, que malgrat els esforços, en ocasions són màquines burocràtiques pesades i insensibles; a les religions, ja que segons Caparrós les religions han servit per justificar aquestes situacions i aplacar els famolencs. I de denúncia de l’ordre econòmic mundial i del comerç alimentari. Per a ell “la causa principal del hambre es la riqueza: el hecho de que unos pocos se queden con lo que muchos necesitan, incluida la comida”. Les economies globals i el mercat internacional de productes alimentaris estan generant pobresa i fam. En països com per exemple la Índia o Bangladesh, on milions d’obrers treballen en jornades indecents per guanyar sous miserables per a sobreviure, la producció industrial dels quals arriba directament als nostres comerços i llars. O davant situacions paradoxals com la dels Estats Units, on la preocupació per la desnutrició ha passat a ser preocupació per l’obesitat (amb un cost per l’estat d’uns 150.000 milions de dòlars/any).

Caparrós viatjà per Índia, Bangladesh, Níger, Kenia, Sudan, Madagascar, Argentina, Estats Units i per la mateixa Espanya. Va conèixer de primera mà els que, per pobresa extrema, per guerres, per sequeres, per marginació, pateixen fam. Milions de persones silencioses, de les que no sabem. Que no tenen res: ni diners, ni propietats, ni capacitat d’expressió. Fins i tot no sabem si existeixen, per la manca de censos fidedignes en alguns països. El llibre és dur, i posa el dit a la nafra quan afirma que la fam és el menys igualitari dels problemes als que ens enfrontem. Sabem que la misèria i la fam la passaran altres, no pas nosaltres ni ningú del nostre entorn proper.

Les estimacions dels organismes internacionals ens diuen que la lluita contra la pobresa i la malnutrició ha aconseguit millores, sempre depenent de les zones geogràfiques. S’estima que l’any 1990, la fam afectava a un 24% de la població mundial, xifra que es va reduir fins al 15% l’any 2012. Justament, els dos primers dels disset nous Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU pel 2030 són eradicar la pobresa en totes les seves formes arreu, i acabar amb la fam i la inanició, aconseguir la seguretat alimentària, millorar la nutrició i promoure una agricultura sostenible. La producció agrícola global i la inversió factible dels governs en un concert internacional poden acabar amb la fam al món. Amb voluntat política i un sistema regulador d’abast global i institucions que les assegurin és plenament factible.

“El hambre ha sido, desde siempre, la razón de cambios sociales, progresos técnicos, revoluciones, contrarrevoluciones. Nada ha influido más en la historia de la humanidad. Ninguna enfermedad, ninguna guerra ha matado más gente. Todavía ninguna plaga es tan letal y, al mismo tiempo, tan evitable como el hambre” conclou Caparrós.

Publicat al diari Nació Digital el dia 17 d’abril de 2016 

http://www.naciodigital.cat/opinio/12990/800/milions/persones

Justament aquest és el títol (Why nations fail) del llibre que els professors Daron Acemoglu i James A. Robinson van publicar l’any 2012. El primer és professor d’economia del MIT i el segon professor de política i economia de la Universitat de Harvard. Les seves teories han tingut un impacte notable en els darrers anys, gràcies a un treball ingent de vora de quinze anys sobre l’anàlisi tant històric com econòmico-polític del progrés dels països. Efectivament, la pregunta ha estat recorrent al llarg de la història de la humanitat: perquè uns països prosperen, tant en l’ordre social com en l’econòmic, mentre d’altres es perpetuen en la pobresa i les desigualtats? Quines són les raons que ho expliquen? El llibre comença amb l’anàlisi d’un exemple paradigmàtic: la ciutat de Nogales, a Mèxic, i la seva homònima, als Estats Units, només dividides per una tanca que fa de frontera entre els estats. Perquè una és pròspera i l’altra pobre? Perquè en la ciutat mexicana hi preval el clientelisme, la inseguretat i les desigualtats i en la nord-americana la situació és força diferent? Acemoglu i Robinson argumenten que el que fa que uns països prosperin i d’altres no ho facin no són ni els recursos naturals, ni la seva situació geogràfica, ni cap tipus de condicionant cultural o ètnic. La principal raó són les institucions, tant en el seu tipus i disseny, com en la seva qualitat i desenvolupament. Són les institucions les que creen incentius, determinen les polítiques públiques i, finalment, si són institucions obertes a la majoria, faciliten el progrés econòmic i el benestar col·lectiu. O inversament, si són institucions controlades per unes elits que ells anomenen extractives, dificulten el progrés, persegueixen principalment mantenir l’status quo de beneficis particulars de les pròpies elits, i perpetuen la pobresa i les desigualtats. Per descomptat, el que aquí esmento de forma tant telegràfica està excel·lentment explicat al llarg dels quinze capítols d’un llibre apassionant, farcit d’estudis històrics i referències a països tant distants geogràficament com en el temps com la Xina, l’Anglaterra dels segles XVII i XVIII, la Venècia històrica, estats africans com Zimbabwe,  Sierra Leona i la RD del Congo, països iberoamericans com Brasil i Argentina, els Estats Units i l’Espanya colonial, entre d’altres. (Per aquells interessats, podeu trobar també una versió del llibre en castellà – Por qué fracasan los paises – publicada per Ediciones Deusto).

La Gran Bretanya i els Estats Units, per exemple, van poder prosperar perquè van enderrocar les elits que controlaven el poder i van saber crear una societat on els drets polítics estaven millor salvaguardats, en un sistema polític en que el govern havia de retre comptes i respondre als ciutadans, i on àmplies capes de la societat podia aprofitar les oportunitats econòmiques.  Però un exemple menys conegut és el de Botswana, el país sud-africà que va saber consolidar institucions polítiques i econòmiques inclusives després de la independència i que ha anat forjant un règim democràtic, estable i sense guerres intestines ni amb l’exterior.

Com diuen els autors “Igual que els cercles virtuosos fan que persisteixin les institucions inclusives, els cercles viciosos creen forces poderoses dirigides a perpetuar les institucions extractives. La història no determina el destí i els cercles viciosos no són irrompibles (…). Malgrat tot, són resistents. Creen un procés poderós de retroalimentació negativa en el que les institucions polítiques extractives forgen institucions econòmiques extractives que, al seu torn, creen la base per a la persistència d’institucions polítiques extractives”.

En el nostre context més proper, alguns analistes s’han aventurat (no sense part de raó) a cercar similituds entre les característiques d’aquestes elits extractives i la realitat política i econòmica de l’Espanya actual. César Molinas ha estat un d’ells (vegeu, per exemple, l’article Una teoría de la clase política española, El País, 10/09/2012). Molinas afirma que “la classe política espanyola ha desenvolupat a les darreres dècades un interès particular, sostingut per un sistema de captura de rendes, que se situa per sobre de l’interès general de la nació” i que en estreta interrelació amb les elits econòmiques els ha conduït a crear diverses bombolles (immobiliària, d’infraestructures, de bancs i caixes) que han situat al país en una situació límit com la que vivim avui dia. Reflexions i anàlisis totes interessants, més encara si el que pretenem és construir un nou país de progrés i que generi cercles virtuosos.

Start-up Nation. La historia del milagro económico de Israel. Dan Senor y Saul Singer. Nagrela editores, Madrid 2013.

El libro de Dan Senor y Saul Singer se ha convertido en un referente (ha sido publicado ya en más de 20 países) para todos aquellos que desean profundizar en las razones del éxito económico del estado de Israel. La pregunta central a la que intenta responder el libro es: ¿Cómo es posible que Israel –un pequeño país de 7.1 millones de habitantes y 60 años de existencia, sin recursos naturales y en un contexto geoestratégico muy complejo- produzca más start-ups que estados como Japón, China, Canadá o la Gran Bretaña? Se trata de un libro, como afirman los propios autores, sobre la innovación y el espíritu emprendedor.

Sin duda, una primera observación es que el modelo económico, cultural y político israelí es realmente atípico y nada comparable con cualquier otro país. Por lo tanto, es tremendamente difícil extrapolar sus condiciones e intentar implantarlas sin más en cualquier otro contexto. Sin embargo, sí puede ilustrarnos sobre las condiciones y las características de una autentico sistema nacional de innovación y de emprendeduría. Una de las características más distintivas del modelo israelí es la interrelación estrecha entre la estructura económica y cultural y la industria militar y de defensa, con un servicio militar obligatorio para todos los jóvenes del país (hombres y mujeres) de entre dos y tres años. De acuerdo también con el análisis de Senor y Singer, el país destaca enormemente por un espíritu crítico (“Dudar y argumentar: este es el síndrome de la civilización judía y del Israel de hoy”, Amos Oz), proactivo y emprendedor, que alcanza todas las actividades de la sociedad israelí: desde las relaciones interpersonales hasta la economía pasando por el mismo ejército, con una estructura poco jerárquica.      

Como queda reflejado en el libro, “Compañías tecnológicas e inversores de todo el mundo están llamando a la puerta de Israel y encontrando allí una combinación única de audacia, creatividad y dinamismo. Esto puede explicar que Israel tenga la tasa más alta de start-ups del mundo (un total de 3.850 start-ups, una por cada 1.844 israelíes), además de contar con más compañías en el Nasdaq que todo el continente europeo (…). En el año 2008, las inversiones de capital riesgo per cápita en Israel eran  2,5 veces la de los Estados Unidos, más de 30 veces las de Europa, 80 veces las de la China y 350 veces las de la India”.   

El libro desgrana toda la relación de políticas e instrumentos gubernamentales que han promovido hasta hoy la innovación y la I+D en el país, por ejemplo el revolucionario programa Yozma. También destaca la contribución de las universidades y los centros de investigación en el entramado de investigación, innovación y desarrollo tecnológico. Cabe mencionar en este punto que Israel es líder mundial en el porcentaje del PIB invertido en investigación y desarrollo.

Sin duda, un libro de lectura muy recomendable para todos aquellos interesados en la innovación, la emprendeduría y, por supuesto, en el milagro económico de Israel.

Aquests dies s’ha anat coneixent la notícia: la revista Altaïr, especialitzada en viatges, tanca de manera temporal. El proper número, el 83, dedicat als parcs nacionals dels Estats Units, serà el darrer d’aquesta etapa que ha durat catorze anys, concretament des de la primavera de 1999. Els editors d’aquesta excel·lent revista, Pep Bernadas i Albert Padrol, han assenyalat que el motiu del tancament ha estat el descens d’ingressos motivat per la crisi. En la seva darrera editorial, esmenten que es tracta d’una revista “que entén el viatge com la manera més bonica d’accedir a la complexitat del món, basada en la curiositat i el respecte a totes les cultures”. Sens dubte és una trista notícia per tot els que durant aquests anys hem estat fidels a una revista de qualitat, probablement la millor revista de viatges que s’ha editat a Catalunya i a Espanya. S’obre ara un procés de reflexió a l’equip editorial a la recerca d’un altra enfocament. Els editors parlen d’una altra periodicitat, del format digital, tot està per veure. 

 

Personalment vull agrair-vos Pep i Albert i tot l’equip de l’Altaïr per tots aquests anys que ens heu fet gaudir del món dels viatges i de la cultura en general. Sigui quina sigui l’opció, us esperem amb il·lusió!

La democracia del conocimiento. Por una sociedad inteligente.Daniel Innerarity. Paidós, Colección Estado y Sociedad. Barcelona, 1ª edición, 2011.

Daniel Innerarity es catedrático de filosofía social y política e investigador “Ikerbasque” en la Universidad del País Vasco (UEH-UPV). Actualmente dirige el Instituto de Gobernanza Democrática con sede en San Sebastián.

Según él mismo afirma, los problemas a los que se enfrenta actualmente la humanidad requieren una gran movilización de conocimiento. Si queremos resolver esos problemas, hemos de ser capaces de generar una gran cantidad de conocimiento, lo cual requiere formas de organización y cooperación para las que todavía no estamos suficientemente preparados. Según el autor, el título responde a la defensa de una extensión de la democracia del conocimiento en un doble sentido: 1) Las cuestiones que se dilucidan en el ámbito de la ciencia son también asuntos de ciudadanía; y 2) Los principales problemas de una democracia son menos problemas de voluntad política que fallos cognoscitivos que hemos de resolver con un mejor conocimiento de las complejas realidades que gobernamos.

Para Innerarity, nuestro gran desafío consiste en construir una sociedad inteligente. Este es el sentido último, la mayor ambición que anima toda política del conocimiento, de la ciencia y de la innovación. Pero una sociedad inteligente no es una sociedad en la que las personas son inteligentes sino una sociedad cuyas reglas, normas, procesos y procedimientos son inteligentes. La complejidad de nuestras sociedades, la densidad de las interacciones, las interdependencias o la vulnerabilidad compartida, todo ello hace que cada vez sea más importante que nuestro modo de organizarnos sea inteligente.

Algunos frases interesantes del libro:

“La sociedad del conocimiento se define por la institucionalización de mecanismos reflexivos en todos los ámbitos funcionales específicos, que se convierten en instrumentos de aprendizaje de la sociedad”

“El sistema científico ya no está en condiciones de controlar la producción y la aplicación del saber especializado que se produce en otros contextos (…) Esta es la razón por la que la universidad, incrementando incluso su importancia en una sociedad del conocimiento, ha perdido su posición de monopolio como institución central en lo que se refiere a la producción del saber; compiten con ella otras instituciones que producen conocimiento y que se caracterizan por una relación más inmediata con la praxis”

“Lo que hace la ciencia es transformar la ignorancia en incertidumbre e inseguridad (::J La ciencia no está en condiciones de liberar a la política de la responsabilidad de tener que decidir bajo condiciones de inseguridad”

“Hoy nos encontramos precisamente ante un agotamiento de la jerarquía como principio ordenador de las sociedades. Los sistemas más complejos no pueden ser gobernados desde el vértice jerárquico, lo que supondría una simplificación que no se corresponde con la riqueza, la iniciativa y la pericia de sus elementos (…) Un mundo reticular exige una gobernanza relacional (…) La nueva gobernanza apunta a una forma de coordinación entre los agentes políticos y sociales caracterizada por la regulación, la cooperación y la horizontalidad”

Pursuing the Endless Frontier. Essays on MIT and the Role of Research Universities. Charles M. Vest, The MIT Press. Cambridge & London. First edition, 2011.

Charles M. Vest is currently president of the National Academy of Engineering of the United States and was President (1990-2004) of the Massachusetts Institute of Technology (MIT). His book “Pursuing the Endless Frontier” describes his experience as president of MIT and reflections on the role of research universities in the United States. A book that should be a must read for all those who believe that education, scientific research and innovation are key for any economy and society. This book is also a must for those who want to learn more about leadership and the impact of an institution like MIT. An institution that has decided to put on the internet, completely free and accessible to everyone, most of its 2,000 courses. An institution whose graduates have built thousands of new businesses and created over a million jobs. Nearly a quarter of the various campus buildings were constructed during the Vest’s presidency, generating financing transactions and huge private donations. He skillfully explains how science and technology, in the broadest sense, help us find answers to problems and issues such as energy sources, environmental protection, health physics of the universe or economic growth . He also provides the reader with new perspective science and technology, increasingly broad and interrelated, where collaboration projects throughout the world are growing. His defense of basic science highlights the importance of public policy and investment in R & D. At the same time, it teaches us the need for close collaboration between universities, enterprises and governments for the sake of social progress and economic development. Quoting John Schaar he states that the future is not a place where we walk, but a place that we create. The book consists of a series of writings and lectures Vest prepared during his years as head of MIT. A highly recommended book!