Volem països diferents (?)

Artícle publicat al diari Nació Digital el dia 29 d’abril de 2016 

Un amic que milita en un partit d’esquerres català, en una conversa que manteníem a través  del mòbil respecte la independència, em va escriure aquesta frase: “Volem països diferents”. Feia referència al fet que, segons la seva visió, no seria factible la independència de Catalunya perquè nosaltres, els ciutadans, tenim visions diferents, potser fins i tot antagòniques, sobre quin model de país volem. La seva frase em va fer pensar durant dies i setmanes i, pel respecte personal i intel·lectual que li tinc, així li vaig manifestar. De fet, passats uns dies li vaig comentar que, si no li semblava malament, fins i tot en faria un títol i una reflexió en veu alta en aquesta tribuna.

Volem països diferents. Hi estic d’acord. Entre l’extrema esquerra anticapitalista i la dreta més conservadora hi ha diferències grans, grandioses. Però, dit això, estic convençut que, tot i les  diferències ideològiques i de model social i econòmic que podem tenir uns, altres i els de més enllà, això no és obstacle (no hauria de ser obstacle) per voler construir un nou país, un nou Estat, entre àmplies majories. És a dir, hauríem de ser capaços de visualitzar uns aspectes bàsics, unes polítiques públiques transversals que, més enllà de les ideologies i els programes polítics, subscrivíssim una àmplia part de la ciutadania. Dit en paraules de Miquel Puig en un article recent (Estructures d’estat? Partits!, diari ARA, 23 d’abril)  “Dos milions de catalans han votat en dues ocasions independència; són molts, però ni són prou, ni les consultes eren prou comprometedores. Què és el que cal per consolidar aquesta majoria? Només una cosa: uns partits que transmetin a la població la confiança que, arribat el cas, serien capaços de gestionar el país ordenadament i de convertir-lo en una cosa millor. No necessàriament molt millor, però sí millor”.

Quins aspectes podria contenir aquest acord transversal d’àmplies majories per a bastir un nou país? A tall d’exemple, i sense voluntat de ser exhaustiu, citaria els següents:

• Una democràcia més consolidada, de major participació ciutadana en tots els àmbits de debat i decisió política, amb partits amb llistes obertes i una cultura política més madura, on el retiment de comptes de l’acció de govern sigui ampli i transparent;
• Unes administracions públiques àgils, eficients, orientades al ciutadà i a la resolució de les demandes i necessitats socials, amb equips humans professionals amb visió de servei públic;
• Una administració de justícia eficaç i eficient, amb recursos suficients i independent;
• Un país on l’educació i la cultura esdevinguin peces centrals de la seva raó de ser. Invertint en formació, en cultura i en recerca científica com a mínim com la mitjana europea;
• Un país amb polítiques d’infància i joventut avançades, que generi oportunitats i capacitats entre les generacions joves;
• Un sistema sanitari i d’atenció als més necessitats i desvalguts avançat, sostenible i eficient;
• Un país amb unes infraestructures modernes i eficients al servei dels ciutadans, i que connectin Catalunya amb Europa i el món;
• Un sistema productiu que aposti pel valor afegit i la innovació, que fomenti empreses competitives i alhora responsables i sostenibles, amb llocs de treball qualificats;
• Un país compromès amb una política internacional que fomenti el diàleg i la pau, el respecte, la democràcia, els drets humans i l’acollida, i amb plena participació ens els objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU.

He citat nou àmbits sobre els que assentar un nou projecte de país, però per descomptat en podríem afegir algun altra o matisar el que ara he fet potser de forma massa intuïtiva i maldestre. Però crec que reflecteix una visió que estic convençut que àmplies majories del país subscriurien, més enllà repeteixo de les diferents ideologies i projectes que sens dubte, en aquest nou escenari, pugnarien políticament cap a una visió una altra.

Justament trobo a faltar, entre la classe política catalana, aquesta explicitació d’un model de país que crec plenament possible. Amb els recursos que genera actualment l’economia catalana els nous punts anteriors poden ser plenament realitzables. Només ens cal la voluntat de voler-ho. I també és força evident que amb l’estat autonòmic i el seu finançament, i amb el model polític, social i econòmic actual a Espanya aquest perfil de país no és realitzable. Com  he dit en d’altres ocasions, si som capaços d’explicitar aquest model de país de progrés, s’aconseguirà ampliar la base i generar les complicitats d’una àmplia majoria social.

Volem països diferents? Per descomptat que sí. Però si som capaços de visualitzar aquests àmbits generals d’un país de progrés, transversals i àmpliament acceptats, el nou país és també plenament possible i, de fet, necessari.

http://www.naciodigital.cat/opinio/13064/volem/paisos/diferents