Artícle publicat a El Diari de l’Educació el dia 7 d’abril de 2016 

En l’àmbit de les polítiques d’infància i de joventut patim dèficits històrics. Però en l’escenari de la crisi dels darrers anys, alguns indicadors ens haurien d’alarmar i, per sobre de tot, fer-nos conscients de la gravetat del problema per posar en marxa accions contundents. Analitzem a tall d’exemple algunes dades del conjunt d’Espanya i de Catalunya. Un 36% dels infants de l’Estat viuen en la pobresa o en risc d’exclusió, una xifra que ha augmentat quasi un terç des de que s’inicià la crisi. I la crisi no només ha fet augmentar la pobresa infantil, sinó que l’ha intensificat. Pel que fa a l’atur, afecta un de cada dos joves a l’Estat. A Catalunya, la taxa d’ocupació dels joves és del 44,1%, quan abans de la crisi, l’any 2007, era del 66%, fet que significa que en aquests anys han desaparegut 427.000 llocs de treball ocupats per joves. Entre els que treballen, una cinquena part segueixen a la pobresa, i gairebé la meitat dels joves ocupats té un contracte temporal (47,5%). Tot plegat comporta també que sigui molt difícil emancipar-se, disposar d’una llar pròpia i tenir fills. L’edat de tenir el primer fill ja es situa per sobre dels 30.

Són totes elles xifres que ens situen a la cua d’Europa. Com bé esmenta l’informe d’Unicef Crisi i pobresa infantil a Catalunya de l’any 2012, les experiències que es viuen a la infància tenen implicacions decisives sobre la resta de la vida, i el destí de les persones ve determinat en bona part per les experiències dels primers anys de vida. També influeixen en el desenvolupament d’aptituds cognitives, els resultats educatius o la propensió a comportaments asocials. Un altra document destacat sobre l’àmbit és el del Síndic de Greuges de l’any 2012, l’Informe sobre la pobresa infantil a Catalunya. S’hi esmenta, per exemple, el fet de que la despesa en protecció social a Catalunya és poc eficaç: mentre que a la Unió Europea la despesa en protecció social permet reduir el 45% de la pobresa infantil, que passa d’una taxa del 37% abans de les transferències socials a una del 20%, a casa nostra la reducció de la pobresa infantil per efecte de la despesa en protecció social és només del 27%, ja que passa del 33% al 24%. En el nostre cas, la baixa eficàcia del sistema de protecció social té a veure clarament amb la baixa despesa social. A Catalunya, els poders públics només destinen l’1% del PIB a polítiques de protecció social adreçades a infància i família (dades de 2007), despesa inferior a la del conjunt de l’Estat (1,2%) i notablement inferior a la del conjunt de la Unió Europea (2%).

Així mateix, Catalunya es troba a la cua d’Europa en inversió pública en educació, fins i tot per sota de la mitjana espanyola, que de per si ja és molt baixa. D’acord amb el panel de polítiques públiques locals en educació (anys 2009 a 2013), el 95% dels ajuntaments catalans han reduït -a preus constants- el seu pressupost liquidat en educació, i en el 30% dels ajuntaments la reducció ha estat superior al 40%. Per no parlar de la política de beques i ajuts als estudiants, també al furgó de cua europeu. Malgrat tot, disposem de la generació millor formada de la història, fruit d’una aposta dels poders públics i les famílies a les darreres dècades. Però el còctel entre una joventut formada i qualificada, un mercat de treball basat en bona part en llocs de treball de baixa qualificació i un atur juvenil desbocat està generant en els darrers anys una nova fuga de cervells: joves que es veuen forçats a emigrar per trobar treballs de major qualificació i més ben remunerats, que els permeten progressar com a persones i si s’escau com a famílies. Per no parlar de la sobre qualificació de molts joves, que desenvolupen tasques professionals per sota dels seu potencial, fet que malmet la inversió social i individual en formació i capacitació professional.

La situació és, doncs, d’emergència. Cap país pot prosperar sense atendre adequadament el seus infants i joves. Vol dir tot plegat que els poders públics no hi estan dedicant esforços i recursos? Per descomptat que no. A casa nostra, diversos departaments de la Generalitat hi treballen de valent. També ajuntaments i ens locals hi afegeixen mesures, recursos i esforços sovint imprescindibles. Per no dir el treball tenaç del tercer sector i d’una munió d’entitats i ciutadans compromesos. Però ni els esforços ni els recursos que hi estem esmerçant com a societat i des dels poders públics són suficients: són manifestament escassos i, com hem dit, poc eficaços. I com acabem de veure, la crisi actual i l’austeritat dels poders públics han fet empitjorar situacions de per si complexes i sovint dramàtiques-

El més preocupant de tot plegat és que la gravetat del problema sembla no afectar el debat polític ni determinar les prioritats de l’agenda política, ni al conjunt de l’Estat ni a Catalunya. A les campanyes electorals se’n parla poc. Una bona mostra és el debat actual entre els partits espanyols per mirar de formar govern. Escasses referències i escàs ressò als mitjans i als debats públics. I, per descomptat, el primer que cal per poder aportar solucions és reconèixer el problema en la seva justa mesura, avaluar propostes i accions dutes a terme per, finalment, proposar accions contundents a curt, mig i llarg termini.

El nou país que volem no té viabilitat sense apostar pels infants i els joves. Ells són el futur i ells es mereixen el suport necessari pel progrés individual i col·lectiu. Cal prendre’n consciència i actuar en conseqüència des dels poders públics i la societat civil. No fer-ho ens duu a un carreró sense sortida, a un futur gens engrescador per a les noves generacions i pel conjunt de la societat.

 http://diarieducacio.cat/sense-infancia-ni-joventut-no-hi-ha-futur/