Artícle publicat al diari Nació Digital el dia 15 de novembre de 2015
Quan darrerament parlem d’estructures d’estat ho fem sovint en el context del procés sobiranista català. Ens hi referim per especificar les institucions i els organismes que cal dissenyar i posar en marxa per esdevenir un estat homologable a l’Europa occidental. Però també és evident que no partim del no-res, entenent que Catalunya ja disposa d’institucions i d’organismes públics que conformen una estructura político-administrativa més o menys sòlida: el Parlament i el Govern i l’Administració de la Generalitat en són els màxims exponents. Però també les institucions locals (ajuntaments, consells comarcals, diputacions) i d’altres institucions que conformen, com hem dit, l’estructura política indispensable per desplegar l’acció pública en els àmbits que corresponen a Catalunya.
Parlem d’estructures d’estat? Sí, cal fer-ho. Però en el context en el que ens trobem és plenament estratègic que ens plantegem també qüestions com les següents: disposem d’unes administracions públiques eficients i eficaces? Estan plenament orientades a donar resposta a les necessitats i demandes de la societat? Disposem d’organitzacions àgils, diligents, proactives? Transparents i afavoridores d’una major participació ciutadana? Us explicaré una anècdota personal que crec que ve a tomb. Recentment es va celebrar el vint-i-cinquè aniversari dels estudis de màster en gestió pública, una aposta impulsada per la Universitat Autònoma de Barcelona i d’altres institucions com l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Vaig tenir l’honor de participar-hi com a ponent i em va sobtar enormement com el discurs de tots els assistents palesava les mateixes problemàtiques que vint-i-cinc anys enrere: polítics, acadèmics i professionals seguíem insistint que calia millorar l’eficàcia i l’eficiència, millorar les organitzacions públiques, reconèixer el paper dels directius públics; que era necessari aprofundir en els mecanismes d’informació, de transparència i en l’ús intensiu de les TIC… Vaig tenir una sensació clara de déjà vu. Semblava com si aquests anys no haguessin transcorregut. De cop, vint-i-cinc anys enrere.
Tot i així, deixeu-me manifestar que l’Administració de la Generalitat ha aconseguit en els darrers trenta anys un desenvolupament notable. Ha sabut desplegar un autèntic estat del benestar en un temps rècord. Amb totes les seves limitacions, però ho ha fet. Un èxit que és de tots, però que voldria personalitzar en els milers i milers de professionals que han exercit les seves responsabilitats i funcions amb dedicació, amb rigor, fins i tot superant les limitacions de context amb una dosi extra, en molts àmbits, d’il·lusió i de compromís. Al món educatiu i sanitari, en l’àmbit del serveis socials, a l’administració de justícia i en el desplegament de les infraestructures del país, en el suport a l’economia, les empreses i el comerç, etc. Però, dit això, també hem de ser plenament conscients que les nostres organitzacions públiques tenen encara un ampli marge de millora. Sobretot perquè continuen emmarcades en una lògica administrativista-burocràtica que les encotilla considerablement. Presenten excessius controls ex antei procedimentals i una encara escassa anàlisi dels impactes reals de la seva acció a la societat. És cert que quan es va posar en marxa l’Administració de la Generalitat amb l’adveniment de la democràcia ho va fer amb gran mimetisme del model de l’Administració General de l’Estat. La manca de tradició històrica catalana en gestió pública en va ser una causa. La rapidesa del moment també. Però el fet és que ni llavors ni en aquests trenta anys s’ha aconseguit una reforma profunda de la gestió pública catalana. S’han fet esforços lloables, s’han fet diversos diagnòstics i plans ben orientats, també s’han fet reformes en la bona direcció i en tenim sortosament bons exemples. Però tots els que ens dediquem d’una o una altra manera als afers públics tenim una sensació agredolça. Hem avançat, però ens hem quedat a mig camí. Les organitzacions públiques no són prou innovadores. Arrosseguen dinàmiques reactives, burocràtiques davant un món que exigeix cada cop més anticipació, major empoderament dels professionals, eficiència pels recursos escassos, plena autonomia amb unitats més orientades als ciutadans i al servei públic. L’impacte de la crisi econòmica i financera dels darrers anys ha estat una llosa afegida: s’ha treballat molt en racionalitzar i en dimensionar, però amb una mirada de curt abast. No s’ha aprofitat la crisi per repensar unes organitzacions públiques més àgils, eficients, orientades al ciutadà, autònomes i modernes. I tinc la sensació, fruit de parlar sovint amb gent vinculada a diversos departaments i organitzacions, que tenim els professionals amb la motivació més aviat baixa, amb un horitzó estratègic poc explicitat.
Parlem d’estructures d’estat, sí. Però fem-ho també de les estructures públiques que ja tenim. Bastim un model més innovador, fem-ne una nova font d’il·lusió i de compromís pels seus professionals. Ens cal fer-ho per esdevenir, des de l’acció pública, una societat de major progrés i benestar.
