Artícle publicat al diari Nació Digital el dia 21 de març de 2016
Nova York, setembre de 2015. En una Cimera històrica de l’Organització de les Nacions Unides, els estats membres aprovaven l’Agenda 2030 pel Desenvolupament Sostenible. L’Agenda inclou un conjunt de disset Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), d’aplicació universal, que caldrà desplegar durant els propers quinze anys. Entre els objectius a assolir podem destacar, entre d’altres, els de posar fi a la pobresa al món en totes les seves formes, reduir les desigualtats, lluitar contra el canvi climàtic, afavorir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat per a tothom, garantir una vida sana a totes les edats, afavorir la producció i el consum sostenibles o garantir una energia segura i sostenible.
És cert que els ODS són en part hereus dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni que va ser vigents en el període 2000-2015 i, alhora, constaten que els avenços cap a societats més justes, equitatives i sostenibles han estat menors dels esperats. Però és igualment cert que la nova Agenda mundial dels ODS té característiques específiques. En primer lloc, perquè els nous objectius apel·len a tots els països del món. Ja no es tracta tan sols de l’ajuda dels països del nord als països en vies de desenvolupament, sinó de la consciència de que els problemes i les realitats del planeta ens comprometen a tots, sigui quina sigui la situació de cada país i de cada comunitat. Així, podem afirmar que per primer cop a la història de la humanitat prenem consciència col·lectiva dels reptes globals com a planeta i com a espècie, i s’acorda un pla a quinze anys vista per construir un món més just, de major progrés i més sostenible. Es reconeix, en aquest sentit, que les iniciatives per posar fi a la pobresa han d’anar de la mà d’estratègies que afavoreixin el creixement econòmic i abordin determinades necessitats socials com l’educació, la salut, la protecció social o les oportunitats laborals.
Els ODS no són jurídicament d’obligat compliment, però s’espera que els governs d’arreu del món se’ls facin seus per tal d’establir agendes nacionals en consonància amb l’Agenda mundial. I per tant d’establir objectius, plans específics i mecanismes d’avaluació i seguiment a escala nacional/local, que s’han de guiar sota els paràmetres de la coherència de polítiques. Estem davant d’una agenda inassolible? Són només bones paraules, lluny de la realpolitik? El temps dirà si és així. Sens dubte, els reptes plantejats són gegantins i els resultats, siguin els que siguin, seran modestos o parcials. Però és igualment cert que per primer cop a la història de la humanitat s’ha definit un full de ruta global que hauria de guiar el treball polític particular de cada país i els projectes globals com a planeta. És ben conegut que tant l’ONU com el conjunt de les agències que en formen part són monstres burocràtics difícils de governar i de maniobrar amb certa celeritat. Però l’Agenda suposa, per primer cop, un repte col·lectiu a partir del qual els governs, els parlaments, les empreses i institucions de tot tipus, i els ciutadans haurem d’afrontar i donar resposta.
L’Agenda 2030 ens mostra com el món actual és més heterogeni, més multipolar, més integrat (bens públics globals, acció internacional concertada, riscos globals), més urbà (més de la meitat de la població mundial viu ja a les ciutats i megaciutats), amb una ciutadania cada cop més formada. I alhora mostra com som de ple en una societat on la informació, el coneixement i la innovació passen a ser vectors estratègics claus.
Algú podrà manifestar que tot el que hem dit queda lluny de la nostra realitat més immediata, dels afers locals de la política catalana. Crec que no és així. O, dit d’una altra manera, sóc dels que penso que Catalunya ha de poder construir el seu propi model de desenvolupament, la seva pròpia Agenda 2030, si vol esdevenir un país de progrés i una societat capdavantera en els valors col·lectius que estableixen els objectius de l’ONU. No fer-ho ens relegaria a una posició secundària en el panorama internacional que vull pensar que no desitgem. Alhora, la nostra millor tradició d’obertura al món i cosmopolita ens obliga ara, de nou, a connectar el nostre projecte col·lectiu amb el projecte que ens proposen els ODS.
Per això crec que cal articular, al si del Govern però també al Parlament i al conjunt d’institucions públiques i privades del país, una Agenda catalana 2030 que doni coherència al conjunt de polítiques públiques. Establint objectius de govern i de país amb consens, amb mecanismes de seguiment i avaluació permanents, on els diferents departaments de la Generalitat i els distints organismes públics i privats prenguin compromisos tangibles, concrets, mesurables. Amb projectes de desenvolupament per al propi país ben reals i ben necessaris: lluita contra l’atur i per un mercat laboral digne, lluita contra la pobresa i l’exclusió, per un desenvolupament econòmic progressivament més sostenible, per una educació equitativa i de qualitat per a tothom, etc. I alhora amb metes corresponsables amb la comunitat internacional: afavorint la pau, la justícia, la lluita contra el canvi climàtic, la igualtat de gènere, els drets humans o el foment d’una economia sostenible. Tenint en compte que en tot aquest panorama les universitats i els centres de producció i difusió de coneixement, també a casa nostra, poden jugar un paper rellevant. No partim de zero, ja que la Generalitat i d’altres institucions han posat en pràctica iniciatives i projectes interessants, però sovint massa aïllats i secundaris en l’acció de govern.
Pura fal·làcia? Il·lusions benintencionades però inaplicables? El temps ho dirà. Però el camí està traçat i alguns apostem per iniciar la marxa, encara que sigui lenta i plena d’obstacles.
