Artícle publicat al diari Nació Digital el dia 17 d’abril de 2016
Una xifra esgarrifosa. Tot i no haver certeses en les dades, s’estima que prop de 800 milions de persones viuen en la pobresa extrema i en situació de malnutrició. La fam al món i els seus efectes maten més persones cada dia que la sida, la tuberculosi i la malària juntes. Dit d’una altra manera, en un món on els experts asseguren que hi ha menjar per quasi el doble de la població mundial actual, moren cada dia unes 25.000 persones a causa de la fam i les malalties que comporta.
Tot i la brutalitat extrema de les xifres, quasi ni en parlem. Sembla un tema tabú per a unes societats que prefereixen mirar cap a un altra cantó i preocupar-se per altres realitats menys punyents.
Però alguns sí s’han atrevit a estudiar i relatar sobre la fam al món. Un d’ells és Martín Caparrós, que l’any 2015 va publicar un llibre excel·lent titulat El Hambre. El periodista i escriptor va treballar durant quasi cinc anys en el projecte, que mira de retratar la crua realitat de la fam al món. Un llibre excel·lent, molt recomanable. Un llibre valent, que combina amb perícia dades i anàlisi rigorosa amb vivències directes de persones, famílies i grups humans que passen gana, que no tenen pràcticament res per menjar un sol cop al dia. És també un llibre de denúncia: als governs dels països desenvolupats i als que estan en vies de desenvolupament, que ho toleren; a les organitzacions internacionals, que malgrat els esforços, en ocasions són màquines burocràtiques pesades i insensibles; a les religions, ja que segons Caparrós les religions han servit per justificar aquestes situacions i aplacar els famolencs. I de denúncia de l’ordre econòmic mundial i del comerç alimentari. Per a ell “la causa principal del hambre es la riqueza: el hecho de que unos pocos se queden con lo que muchos necesitan, incluida la comida”. Les economies globals i el mercat internacional de productes alimentaris estan generant pobresa i fam. En països com per exemple la Índia o Bangladesh, on milions d’obrers treballen en jornades indecents per guanyar sous miserables per a sobreviure, la producció industrial dels quals arriba directament als nostres comerços i llars. O davant situacions paradoxals com la dels Estats Units, on la preocupació per la desnutrició ha passat a ser preocupació per l’obesitat (amb un cost per l’estat d’uns 150.000 milions de dòlars/any).
Caparrós viatjà per Índia, Bangladesh, Níger, Kenia, Sudan, Madagascar, Argentina, Estats Units i per la mateixa Espanya. Va conèixer de primera mà els que, per pobresa extrema, per guerres, per sequeres, per marginació, pateixen fam. Milions de persones silencioses, de les que no sabem. Que no tenen res: ni diners, ni propietats, ni capacitat d’expressió. Fins i tot no sabem si existeixen, per la manca de censos fidedignes en alguns països. El llibre és dur, i posa el dit a la nafra quan afirma que la fam és el menys igualitari dels problemes als que ens enfrontem. Sabem que la misèria i la fam la passaran altres, no pas nosaltres ni ningú del nostre entorn proper.
Les estimacions dels organismes internacionals ens diuen que la lluita contra la pobresa i la malnutrició ha aconseguit millores, sempre depenent de les zones geogràfiques. S’estima que l’any 1990, la fam afectava a un 24% de la població mundial, xifra que es va reduir fins al 15% l’any 2012. Justament, els dos primers dels disset nous Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU pel 2030 són eradicar la pobresa en totes les seves formes arreu, i acabar amb la fam i la inanició, aconseguir la seguretat alimentària, millorar la nutrició i promoure una agricultura sostenible. La producció agrícola global i la inversió factible dels governs en un concert internacional poden acabar amb la fam al món. Amb voluntat política i un sistema regulador d’abast global i institucions que les assegurin és plenament factible.
“El hambre ha sido, desde siempre, la razón de cambios sociales, progresos técnicos, revoluciones, contrarrevoluciones. Nada ha influido más en la historia de la humanidad. Ninguna enfermedad, ninguna guerra ha matado más gente. Todavía ninguna plaga es tan letal y, al mismo tiempo, tan evitable como el hambre” conclou Caparrós.
http://www.naciodigital.cat/opinio/12990/800/milions/persones