Article publicat al diari Nació Digital el dia 27 de desembre de 2015  

En els darrers vuit mesos s’han anat succeint tres eleccions (municipals 24-M, autonòmiques 27-S, i estatals, 20-D) i costa de creure que un greu problema que tenim com a societat ha estat pràcticament absent del debat polític. Em refereixo a la manca d’oportunitats de treball per als joves. D’oportunitats de treball en general, però també de treball qualificat i de condicions i contractes dignes. Sens dubte un greu problema com a societat que és força absent dels debats polítics. Ens hi hem acostumat? No tenim respostes? Ens manquen instruments de política pública?

En diverses ocasions s’ha manifestat, amb raó, que com a societat estem fent una despesa pública creixent en serveis de caire social (pensions, atur, serveis a la dependència, sanitat) en bona part degut a una piràmide de població que va creixent en edats avançades. Alhora, una despesa desbocada associada a eixugar i contenir el dèficit públic. Per contra, aquesta despesa creixent ens resta marge per a la inversió en el que podem anomenar l’economia productiva, el capital humà i el desenvolupament com a societat i com a economia: educació, infraestructures en el territori, foment de la competitivitat empresarial, recerca i innovació, etc. Bona mostra del que dic el trobem en l’infrafinançament públic crònic de l’educació en general i del sistema universitari en particular, que a més s’ha vist reduït significativament en aquests anys de crisi.  O ho podem trobar en l’encara insuficient inversió en R+D i en la quasi simbòlica inversió pública pel foment de la innovació empresarial a casa nostra.

Parlem de joves sense feina. De joves qualificats que, o bé accepten llocs de treball de baixa qualificació i per tant salaris baixos, o bé han d’emigrar a d’altres països per cercar un futur més digne. Parlem de precarietat laboral, de manca de perspectives vitals a mig i llarg termini. Parlem de descapitalització greu com a país, de fuga de cervells (brain drain), de sobrequalificació. Sabem bé de què parlem: malauradament tots en coneixem cada cop més casos ben a prop.

Podreu dir, i amb raó, que és una problemàtica europea i global. Que és una xacra ben viva sobretot al sud d’Europa, i que les economies globalitzades hi tenen també part de culpa. Però és igualment cert que a Catalunya i al conjunt de l’Estat la situació és extremadament greu. Les darreres dades de l’Observatori Català de la Joventut (3r trimestre 2015) ens indiquen que a Catalunya hi ha 185.300 joves a l’atur. La xifra ha disminuït una mica però encara significa el 29.3% dels joves. L’atur afecta més als nois (30,9%), als més joves (64,2%), als joves sense estudis (41,8%) i als joves estrangers (34,3%). 4 de cada 10 joves a l’atur fa més d’un any que busquen feina. La taxa d’ocupació és del 44,1%, quan abans de la crisi, l’any 2007, era del 66%, fet que vol dir que en aquest període han desaparegut 427.000 llocs de treball ocupats per joves. Finalment, des de l’any 2010 la taxa de temporalitat ha anat creixent: en aquest tercer trimestre del 2015, gairebé la meitat de joves ocupats té un contracte temporal (47,5%). Revertir aquesta situació costarà anys, dècades de fet, però si no hi posem bases per revertir la situació present no ens en sortirem.

Per descomptat que des de la Generalitat i des dels diversos nivells de govern i institucions s’estan duent a terme iniciatives positives. Programes d’assessorament i informació als joves des dels municipis, des de l’administració catalana o des de les universitats i les organitzacions empresarials en són un exemple. La iniciativa europea de la Garantia Juvenil, tot i ser complexa, també ajuda a millorar la situació. Així mateix, en els darrers anys s’estan posant en marxa programes modestos però ben orientats, com la formació professional dual o els doctorats industrials. I també s’han anat consolidant estudis i enquestes que ens aporten dades i informació més fina de la situació: per exemples, els estudis d’inserció laboral de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU), informes de l’Observatori Català de la Joventut, del CTESC i d’altres estudis de les associacions empresarials, cambres de comerç i sindicats. Experts com Miquel Puig (La sortida del laberint, Un bon país no és un país low cost) i Josep Ginesta (Treball i transició nacional. Una oportunitat) ens ajuden a la reflexió i l’anàlisi rigorós.

Al mateix temps, però, sovint les iniciatives des de les administracions són insuficients donada la magnitud del problema. Es detecta una feble cooperació i una manca sovint de visió compartida entre les diverses institucions i programes (per exemple, entre la formació ocupacional i les polítiques actives d’ocupació i les polítiques de formació). En aquest sentit, l’Agenda per a la innovació i la competitivitat de Catalunya 2015-2020, que promouen un conjunt de 23 institucions del país i que s’ha presentat recentment vol contribuir a construir aquesta visió compartida i a establir objectius comuns entre associacions empresarials, empreses, administracions i universitats pel bé del progrés social i econòmic de Catalunya. Un progrés que, pel que avui tractem, permeti que el capital humà jove, el més estratègic de qualsevol societat, tingui oportunitats i perspectives al propi país.

http://www.naciodigital.cat/opinio/12229/drama/nacional/no/agenda/politica