Article publicat al diari Ara el 22 d’octubre de 2012
Tenim en perspectiva una nova llei educativa a Espanya. En aquesta ocasió, l’anomenada Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa que promou el Ministeri d’Educació i que es troba en fase d’avantprojecte.
Una primera constatació és clara: el sistema educatiu, aquí i a qualsevol país del món, no pot funcionar adequadament amb el reguitzell de reformes i lleis que caracteritzen l’Estat espanyol. Si comptabilitzem tots els cicles educatius, des de l’any 1970 a l’Estat s’han aprovat 11 lleis orgàniques sobre educació i diverses reformes profundes, sense comptar en el cas català la Llei d’Educació (LEC) i la Llei d’Universitats de Catalunya. Ara iniciem el tràmit per la dotzena i la mitjana és esfereïdora: 3.5 anys per llei/reforma. És evident que un àmbit tant estratègic per a qualsevol país com és l’educació no es pot desenvolupar adequadament amb uns vaivens tant acusats, amb reformes i contrareformes que en algunes ocasions ni tan sols s’havien començat a desenvolupar i es deroguen i se n’implanten d’altres. D’una banda, hem de lloar els mestres i professors del nostre país per la capacitat d’adaptació a aquesta contínua febrada normativa i reformista que encomana els partits quan arriben al poder. Malgrat aquest fet, les escoles i instituts funcionen en bona mesura per la voluntat i la vocació de milers de docents que treballen amb constància, eficàcia i professionalitat. Per una altra banda, cal que reflexionem des de l’espai públic sobre l’excessiva politització de curta volada que pateix el sistema educatiu, amb un rerefons sovint ideològic i poc basat en evidències empíriques en el camp de la política educativa.
El nou avantprojecte de llei pretén introduir alguns elements sobre el paper positius. Però, sens dubte, el que més es desprèn de la norma és una ideologia uniformitzant de l’educació i una voluntat re-centralitzadora evident. L’avantprojecte tracta de recuperar competències transferides a les comunitats autònomes, vol incrementar el percentatge dels continguts mínims establerts per l’Estat (del 55 % al 65% a les comunitats amb llengua pròpia). I, sobretot, pretén establir sistemes d’avaluació del rendiment escolar unificadors per a tot l’Estat (proves-revàlides a 3r i 6è de primària, 4t d’ESO i final de Batxillerat) que són competència, en el nostre cas, del legislatiu català. La LEC estableix en el seu article 158 la competència de la Generalitat per avaluar el sistema educatiu, mentre que l’avantprojecte menciona que “los criterios de evaluación serán establecidos por el Gobierno para todo el Sistema Educativo Español” i “las características generales de las pruebas que componen esta evaluación serán fijadas por el Gobierno”, fent prevaler el caràcter orgànic de la llei.
Tal com ha manifestat la Consellera Irene Rigau, l’Estatut i la LEC estableixen uns plans, una ordenació curricular i una avaluació amb competències compartides entre l’Estat i la Generalitat, per tant no és cert que hi hagi 17 sistemes educatius. Per descomptat, amb aquestes mesures no avancem cap a un estat federal, ni tan sols tímidament autonòmic.
Un altre fet a destacar és que sembla com si la tramitació de la Llei anés per una banda i la política pressupostària caminés per una altra, generant una absoluta incongruència. Dona la impressió com si mentre es legisla i s’anuncien simplement propòsits, també es pressuposta i es van minant algunes iniciatives positives. D’entrada, el pressupost global per educació pel 2013 es reduiria un 14.4% respecte aquest any (atenció: dels 2.843 milions d’euros del 2011, als 2.270 milions del 2012 i als 1.944 milions previstos pel 2013). Així mateix, es preveuen retallades molt significatives en programes estratègics com els de cooperació territorial que rebien les comunitats autònomes: desapareixen el programa per reduir l’abandonament prematur (l’any 2012 eren 40 milions), el pla de reforç per a alumnes de primària i secundària amb dificultats (el 2012 eren 60 milions), el programa d’inversió en TIC (41.5 milions el 2012) i el programa de millora de llengües estrangeres (12 milions el 2012), així com un descens de les beques d’un 3.8%.
L’avantprojecte, cal dir-ho, pretén introduir algunes iniciatives interessants: reforç de matèries bàsiques, itineraris als 15 anys entre FP i Batxillerat, Formació Professional dual amb implicació directa de les empreses i formació aplicada, o dotar de més autonomia els centres docents i reforçar les direccions executives. Però, un cop més, semblen paraules mig buides de contingut i, sobretot, amb un panorama pressupostari desolador.