Article publicat al diari ‘Nació Digital’ el dia 20 de setembre de 2015 (versió completa)
Entre tot el soroll polític i mediàtic d’aquests dies i setmanes (i el que ens espera!), sembla com si ens passes per alt un fet rellevant: la legislatura de la majoria absoluta del Partit Popular a l’Estat toca a la fi, s’esllangueix a poc a poc. De fet, és un bon moment per valorar l’obra de govern i els seus resultats i impactes principals. Avui em referiré als quatre anys de política educativa del Govern de Mariano Rajoy. Us avanço que m’agradaria seguir fent valoracions en propers articles amb d’altres àrees de govern i d’altres polítiques públiques, tant en l’àmbit espanyol com català. Pel titular ja podeu conèixer la meva valoració general: el balanç d’aquests quatre anys de política educativa del PP és nefast. Pensareu que potser faig una avaluació esbiaixada, condicionada o contaminada per factors no intrínsecament objectius, o pel fet d’escriure des de Barcelona. No ho crec pas. On sí haig de reconèixer que puc no ser del tot equànime és en el fet que estem jutjant una obra de govern massa recent: sovint requerim distància temporal per ser més objectius i, alhora, per poder avaluar empíricament els resultats de l’acció política-pública. Això és cert, i més en un àmbit com la política educativa, que genera efectes a mig i llarg terminis. Però sincerament considero que és difícil trobar arguments que contradiguin el que per a mi ha estat un cúmul de despropòsits insòlits en la política pública. I amb conseqüències greus que probablement la immediatesa i el soroll que comentava fa un moment no ens deixa copsar: errar en la política educativa d’un país de forma tant flagrant és tirar-se un tret al peu com a societat.
La primera crítica és recurrent però no per això deixa de ser significativa: un cop més s’ha usat la política educativa com a arma política i de partit. Ho podem comptar de diverses formes, però des de l’any 1970 els diferents governs espanyols han aprovat lleis i reformes educatives cada cinc anys com a mitjana. Una autèntica aberració que no permet cap comparativa internacional. La darrera legislatura del PP no ha estat una excepció, i ens ha portat una nova llei educativa, la LOMCE o llei Wert. Tal reguitzell de lleis i reformes no permet desplegar estratègies a mig i llarg termini, no permet ni tant sols avaluar les seves bonances o els seus defectes. Tots el partits espanyols segueixen manifestant públicament que es requereix un pacte per a l’educació estable i de llarg recorregut, que atorgui a l’educació un paper estratègic i que es situï lluny de la confrontació partidista. Les paraules se les enduu el vent i novament s’ha actuat amb lleugeresa en un àmbit que com a societat hauríem de considerar de primer ordre.
La política educativa desplegada en aquests anys traspua en pràcticament totes les seves facetes i arestes una orientació centralitzadora, uniformitzadora i malaltissament reglamentista. Com si des d’un despatx en un Ministeri (tant se val que sigui Madrid!) es pogués (i calgués!) determinar el què, el qui i el com de totes i cada unes de les accions a les comunitats autònomes, escoles, instituts i centres educatius de qualsevol racó del país. Una concepció absolutament anacrònica que, a més de ser inaplicable, s’enfronta a un sistema educatiu que reclamem que ha de promoure l’adaptabilitat a realitats i problemàtiques molt diverses, que ha de facilitar la innovació de les escoles i els equips docents, que ha de permetre fer aflorar el millor dels professionals de l’educació, amb àmplia autonomia i alhora responsabilitat per a rendir comptes. La nova educació reclama empoderar els centres, els equips directius i els equips docents: enfront d’això, el govern del PP ha reglamentat fins la darrera coma: currículums unificats, sistemes d’avaluació del rendiment escolar unificadors, zero incentius a la innovació, cap mesura per a reforçar les capacitats dels docents, tot plegat mirant de recuperar transferències transferides a les Comunitats Autònomes. El sector educatiu no avança a cop de llei o de decret, sinó amb programes ben orientats i estables, amb recursos finalistes, amb un professorat qualificat per a la professió i amb alts marges d’autonomia, amb centres potents que despleguin plans d’acció i projectes estretament connectats amb les demandes i necessitats de l’entorn.
Així mateix, la política educativa del PP ha estat carregada d’ideologia o, com molt bé deia fa uns anys l’ex conseller Joan Manuel del Pozo, d’ideologisme. Del Pozo afirmava amb gran raó que “igual que el cientisme és una concepció reduccionista de la ciència o el culturalisme és una perversió elitista de la cultura, l’ideologisme és un subproducte autoritari de la ideologia, un abús compulsiu que debilita la democràcia perquè atempta contra el seu pluralisme essencial”. En aquest sentit, la participació social en la política educativa del govern i en la LOMCE ha estat pràcticament nul·la i, de fet, només cal veure com la llei determina ara que les associacions de pares i mares no tenen cap poder de decisió a les escoles, contradint les evidències que demostres que la participació directa i ben orientada de pares i mares a l’escola millora l’educació dels fills. Enlloc de crear espais de treball i de diàleg amb el sector, amb els partits i amb la societat, la LOMCE va ser fruit del corró parlamentari de la majoria absoluta. Fruit d’això a dia d’avui tenim que pràcticament tots els partits de l’arc parlamentari espanyol i dotze Comunitats Autònomes sorgides de les darreres eleccions ja s’han posicionat contra la LOMCE. Tot un símptoma de que aviat caldrà tornar a legislar i repensar un sistema educatiu.
La política educativa d’aquests anys traspua també una visió mecanicista de l’educació: el que sembla importar són les grans magnituds i xifres del sistemes, les estadístiques educatives i les posicions en rànquings internacionals que, tot i ser un bon referent a tenir en compte, són això, un bon referent comparatiu però mai una finalitat en si mateixa. Alhora, s’observa una escassa orientació pel que al meu entendre hauria de ser una prioritat col·lectiva de primer ordre en un país avançat i de progrés: formar ciutadans crítics, socialment compromesos i responsables, també professionalment competents.
La LOMCE, el ministre que la va promoure, ha volgut crear problemes on no n’hi havia: el cas paradigmàtic, sobre el que no cal que ens hi estenguem per conegut i debatut, és el de mirar de torpedinar el model lingüístic reeixit de l’escola catalana. Enlloc de prestar atenció a problemes greus i urgents per a la formació de nens i joves, hem hagut de perdre exasperadament massa temps per demostrar que on s’hi volia crear un problema aquest no existia. Problemes o orientacions clau com l’ús de les TIC i la revolució d’internet, com el reforç educatiu amb professionals no docents, com la personalització de l’educació, com el mal resolt aprenentatge de llengües estrangeres, com la formació basada en projectes o problemes… Tot això ni s’ha pogut tractar en quatre anys malbaratats.
Finalment, l’escassa prioritat del govern en la política educativa s’ha mostrat de la forma més cruent en la reducció significativa dels pressupostos públics en aquests quatre anys. Algunes accions han quedat reduïdes a poca cosa, alguns fins i tot han desaparegut: parlo de programes com el de la reducció de l’abandonament prematur, el de reforç per a alumnes de primària i secundària amb dificultats, el d’inversió en TIC o el programa de millora de la formació en llengües estrangeres que, tots ells, permetien accions pal·liatives o de millora a les Comunitats Autònomes.
Si el que finalment volem és fer un nou país amb estructures d’Estat, ens caldrà treballar de valent per bastir un Ministeri d’Educació que impulsi un sistema educatiu ambiciós, innovador i que generi oportunitats per a tots. Un sistema educatiu com a pilar d’una societat oberta i de progrés. Tenim bons referents en d’altres països, també tenim un exemple decebedor en aquests quatre anys del PP. Prenem-ne bona nota. Ens hi va una part del futur col·lectiu.