Article publicat al diari Ara, 28 de novembre de 2011
Catalunya viu un moment històric, tant per la cruesa de la crisi econòmica i social com pel debat polític sobre el seu futur com a nació. En aquest context, cal que reflexionem sobre quin model de país volem construir, i cal alhora posar fil a l’agulla sense més dilacions. En aquest article em vull referir concretament al complex entrellat entre model productiu, formació i sistema educatiu, mercat de treball, competitivitat i progrés social. Proposo algunes reflexions basades en evidències i en estudis internacionals.
El Programa Internacional per a l’Avaluació de les Competències dels Adults (PIAAC) de la OCDE, presentat fa pocs dies a casa nostra per iniciativa de la Fundació Jaume Bofill, ha avaluat el rendiment en competències bàsiques (comprensió lectora i matemàtiques) de la població de 16 a 65 anys de 23 països. El PIAAC assenyala que els països amb els millors resultats (Dinamarca, Finlàndia, Japó) combinen sistemes educatius de qualitat amb formació pels adults també extensa i de qualitat (tant pels ocupats com pels aturats); emfatitza també que hi ha països que combinen adequadament graus d’excel·lència educativa i alhora d’equitat (Països Baixos, Austràlia). Finalment, constata un fet que ja coneixíem però que és crític: la formació és clau per a l’ocupació, i alhora els individus amb millors competències gaudeixen de millor salut i són ciutadans més actius i compromesos. En el cas d’Espanya (no tenim dades desagregades per a Catalunya), les dades són desencisadores: ocupem el darrer lloc del conjunt de països europeus i de la OCDE en competència matemàtica, i som en la penúltima posició en comprensió lectora. L’aspecte positiu és que, juntament amb Corea del Sud, Espanya és qui ha experimentat un progrés educatiu més gran en els darrers anys, fruit com sabem del marc històric d’on veníem i de l’extensió de l’educació a les darreres dècades. L’aspecte clarament negatiu que ens ha de fer reflexionar és el desaprofitament, en el mercat de treball i a les empreses, de les capacitats i el talent. És a dir, disposem d’una alta proporció de treballadors sobrequalificats, dels quals no aprofitem el seu potencial; fins i tot els forcem a emigrar.
Tot plegat ens porta a una evidència que ha remarcat Miquel Puig en aquestes mateixes pàgines: la incapacitat persistent de l’economia espanyola (i catalana) per crear llocsde treball de qualitat. El consens és ampli: hem de sortir de la crisi i hem de construir un país millor transformant el model productiu, fent-lo competitiu internacionalment i amb major valor afegit. I per fer-ho, és imprescindible dissenyar i executar polítiques estretament interrelacionades entre formació, mercat de treball, sistema productiu i polítiques d’ocupació. Per la banda de la formació, tenim un problema en la qualificació intermèdia de la població: hem de reduir la població activa amb baixos nivells de formació i duplicar com a mínim la de nivell intermedi (batxillerat o cicle de formació de grau mitjà), actuant decididament contra el fracàs i l’abandonament escolar. Això passa clarament per una aposta per la formació professional i la seva proximitat a les empreses mitjançant programes en alternança o duals. Al mateix temps, hem d’incentivar una estructura productiva que basi la seva competitivitat en el valor afegit i la innovació, i que per tant, creï llocs de treball de qualitat i no expulsi els treballadors més qualificats i preparats, construint finalment un cercle virtuós com fan les societats i economies més desenvolupades. Alhora, hem d’apostar decididament per polítiques d’ocupació modernes i ambicioses: no crearem més llocs de treball (ni de major qualitat) reformant la legislació laboral, sinó apostant per la formació al llarg de la vida, el reciclatge professional, l’orientació laboral i els serveis d’intermediació. Cal preparar els treballadors per a actuar en una economia de major valor afegit. Ho deia amb molt d’encert Òscar Valiente a la presentació dels resultats PIAAC a Barcelona: cal replantejar de soca-rel les interrelacions entre formació i ocupació, apostant, com promou la OCDE, per polítiques més coordinades entre formació, treball i promoció econòmica. I aquest fet implica que les diferents àrees de govern (departaments de la Generalitat, municipis) i els agents empresarials i de formació treballin estretament, amb programes rigorosos i permanentment avaluables.
Una darrera dada per a la reflexió: la inversió en educació a Espanya es situa en el 4.7% del PIB (i baixant!), mentre que a Dinamarca representa ja el 7.8%. Quin model de país volem?