Publicat al Diari de l’educació – blog de la Fundació Jaume Bofill, 11 de febrer de 2014

Les interrelacions entre formació i mercat de treball han estat sempre complexes. Fins a quin punt l’educació forma adequadament per a les necessitats del mercat de treball? Com millorar la seva adequació? Hem de formar per l’actual context social i econòmic o hem de preparar els professionals del demà? En quines competències i coneixements cal prioritzar la formació? Amb quina orientació i amb quines metodologies? Són preguntes recurrents i, en el nostre context català i espanyol, no gaire ben resoltes.

Si a tot això hi afegim la complexitat de la societat actual, el panorama és encara més difícil d’abastar. Les noves realitats econòmiques i socials requeriran noves formes d’ensenyar i d’aprendre. La cruesa de la crisi a Catalunya i Espanya està deixant més del 50% dels joves sense expectatives laborals a curt termini. A la resta de països europeus la realitat no és tant alarmant, però també hi ha indicadors per a la preocupació. L’economia i la societat (i de retruc l’educació?) són més volàtils, més líquides, prenent el concepte de Z. Bauman.

La Comissió Europea considera que la inversió en educació és fonamental per impulsar el creixement i la competitivitat a Europa. A llarg termini poden generar innovació i creixement, estimular la societat del coneixement al continent i configurar el futur mercat de treball. Es reconeix explícitament que els sistemes educatius dels països europeus pateixen carències significatives, sobretot a l’hora d’incardinar-se adequadament amb el món del treball i l’ocupabilitat.

En aquest context complex i difícil d’abastar des de les polítiques públiques, podem intuir però algunes evidències:

• La formació deixa d’estar circumscrita a una part del cicle vital (la infantesa i joventut) i passa a constituir un bagatge permanent de la nostra vida personal i professional. La radicalitat dels canvis econòmics i socials que s’albiren requereixen una formació permanent al llarg de la vida. La clàssica correspondència lineal entre formació i professió-lloc de treball deixa de tenir sentit en molts àmbits;

• Probablement, es tendirà a valorar més un tipus de formació de caire més obert (valors, habilitats personals, experiència, formació no formal, coneixement d’idiomes i de treball en l’esfera internacional, treball en equip, capacitat per a emprendre, lideratge compartit, gestió de projectes), més que no pas els clàssics títols acadèmics;

• Prenen cada cop més força les fórmules híbrides de formació, sobretot les que saben combinar adequadament la formació acadèmica amb una formació pràctica a les empreses o institucions de tot tipus (formació dual, formació en alternança, doctorats industrials), mitjançant la col·laboració estreta entre els agents -empreses, centres formatius, administració.

• Requerim majors graus d’interrelació entre les diverses polítiques públiques que giren al voltant del mercat de treball, la formació i l’ocupabilitat: polítiques actives d’ocupació i formació ocupacional, formació professional, educació superior, formació a l’empresa, polítiques d’innovació, etc.

• Necessitem invertir esforços i recursos per a la generació d’estudis en aquest àmbit: anàlisis de prospectiva, generació i tractament de dades, informes compartits; així mateix, requerim avançar en la creació de plataformes de treball conjunt entre administracions, empreses, institucions formatives i tercer sector.

Atenent tots aquests factors, quines estratègies caldria impulsar des dels poders públics al nostre país? Com podríem millorar la incardinació entre formació i mercat de treball a Catalunya?

A tall d’exemple, algunes de les propostes poden ser:

• Actuar decididament contra el fracàs escolar, tant per combatre la manca de perspectives futures de part de la nostra població com per reduir significativament el cost social i econòmic que comporta i que no podem permetre’ns com a societat, com posa de relleu l’estudi de la CECOT/FPIIC El cost social i econòmic del fracàs escolar.

• Fer una aposta estratègica per la formació dual i en alternança, amb una aliança entre empreses de tots els sectors i mides, les institucions educatives i les administracions. Parlem tant de la formació professional dual, de programes de formació en alternança o dels doctorats industrials en l’àmbit universitari. En aquesta línia, potenciar la hibridació com a fórmula per generar espais educatius i formatius més robustos, com proposa l’article El futur és l’hibridació, del Centre d’Estudis Jordi Pujol.

• Introduir amb major intensitat la formació en actituds, en valors i en habilitats de gestió en tots els cicles educatius, atenent a un context econòmic i social cada cop més global, interdependent i amb requeriments majors de sostenibilitat, solidaritat i justícia.

• Afavorir la interrelació estreta entre les polítiques educatives, les polítiques actives d’ocupació i les diverses polítiques sectorials de govern: joventut, política industrial i d’innovació, etc. Aquesta interrelació ha de passar també per una coordinació estreta entre els diversos nivells de govern (nacional, comarcal, local) i una descentralització efectiva atenent a les diverses realitats sòcio-econòmiques del país.

• Potenciar la formació d’adults per millorar les competències bàsiques, tenint presents els resultats de l’avaluació internacional de les competències d’adults PIAAC–OCDE.

• Dur a terme una aposta decidida per la recerca en aquests àmbits i per la generació d’espais de treball compartit entre empreses, administracions i institucions formatives. Exemple del primer poden ser l’estudi coordinat per Queralt Capsada Educació, competències i mercat de treball. Els reptes de Catalunya a partir de l’estratègia de l’OCDE i l’enquesta d’inserció laboral dels graduats universitaris que triennalment duu a terme l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya.

I un referent interessant del segon és la recentment creada Plataforma Coneixement, Territori i Innovació. Es tracta d’un espai d’anàlisi i de treball compartit que fomenta l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), en col3laboració amb PIMEC, Foment del Treball Nacional, la Fundació la Caixa, el Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat i un seguit d’empreses catalanes amb la finalitat de generar consensos i impulsar iniciatives pel bé del progrés social i econòmic de Catalunya.

En definitiva, ens cal creure’ns col·lectivament -i fer-ho real des de les empreses i les administracions del país- que la formació constitueix el pilar fonamental del nostre futur com a societat de progrés i competitiva. Ni més ni menys.