Educació: propostes per a Catalunya

El món de l’educació es troba en un moment convuls a Catalunya i al conjunt de l’Estat. L’onada de reformes, de canvis i de reducció de la inversió pública és molt present en el debat social, no només entre la pròpia comunitat educativa sinó també a les llars i arreu del país. Probablement és així perquè tenim la consciència que l’educació és un dels pilars cabdals de la nostra societat, si no el més important. Amb la voluntat d’intentar donar a conèixer dades fonamentades en l’àmbit de les polítiques educatives, voldria aportar un seguit de consideracions, fomentant un debat serè i constructiu.

La primera evidència és precisament el fet que l’educació ha estat un àmbit clau del nostre progrés i creixement com a societat en la història més recent. L’educació ens ha permès créixer individualment i col·lectiva; ens ha permès consolidar una societat democràtica i pròspera en una Catalunya plenament europea i alhora arrelada en els seus valors. L’educació ha actuat també en els darrers quaranta anys com l’ascensor social més important del país. A tall d’exemple, la proporció d’estudiants universitaris els pares dels quals no tenen formació universitària és del 40% a Catalunya, la xifra més elevada dels països de l’OCDE. O el fet de que actualment les estudiants ja representen el 54% dels universitaris, una xifra impensable unes dècades enrere. Tot això ha estat possible per l’esforç d’institucions i de moltes persones, especialment dels col·lectius de mestres, professors i tots aquells vinculats a la funció educativa. Reconèixer-ho amb claredat i rotunditat en aquests moments tant delicats per la professió educativa és un deure.

Una segona evidència és que el nostre sistema educatiu, comparat amb els sistemes més consolidats a Europa, pateix excessivament dels vaivens polítics. Un àmbit tant estratègic com l’educació no pot estar sotmès a continus canvis legislatius i normatius, a polítiques erràtiques i de curt recorregut. Només cal veure el seguit de lleis educatives dels darrers trenta anys a Espanya i comparar-ho amb l’estabilitat de molts dels nostres veïns. Requerim major anàlisi de l’efectivitat i l’eficiència de les reformes. Ens cal invertir molt més en l’avaluació de les polítiques i en la recerca educativa, en un marc d’estabilitat i coherència, lluny de partidismes.        

Un tercer factor cabdal és la necessitat de dotar al sistema educatiu de major autonomia i flexibilitat, en totes les etapes. Aquest punt també ens diferencia dels sistemes més dinàmics d’Europa. Autonomia als centres docents perquè estableixin un perfil propi, que permeti atendre adequadament necessitats i demandes socials que cada cop són més complexes. Flexibilitat perquè els centres puguin tractar adequadament les necessitats específiques, ja sigui per exemple pels infants i joves que presentin dificultats d’aprenentatge com per aquells que presentin unes possibilitats superiors en el seu rendiment. Autonomia i confiança al professorat. I, alhora, major rendiment de comptes dels centres. Quan analitzem la situació als països europeus observem un cop més que el nostre és un sistema massa rígid i homogeni i, alhora, amb menys instruments d’avaluació i de transparència (avaluació del professorat, exàmens externs, anàlisi de costos). Finalment, l’autonomia hauria de comportar també una major autoritat del professor i un major reconeixement social.

Els països capdavanters, per exemple els nòrdics, atorguen un èmfasi especial al primer cicle d’educació infantil de 0 a 3 anys, amb la significació de l’educació i el desenvolupament d’habilitats imprescindibles per la formació futura. Les investigacions científiques demostren la importància de l’etapa d’educació infantil pel futur desenvolupament, i mostren també com sectors de la societat més desvalguts són especialment vulnerables en aquesta etapa. En aquest apartat també seguim a la cua d’Europa, tant pel que respecta a les polítiques de conciliació com a la necessària inversió pública en l’educació infantil.

Finalment, reconèixer que certament la millora educativa no es pot aconseguir només amb augments de despesa o d’inversió. Els estudis així ho corroboren. Però també és evident que, d’una banda, seguim a la franja baixa dels països de la OCDE en inversió pública en educació (i amb els ajustos actuals baixarem posicions) i, d’altra banda, que posar en pràctica reformes o millores que el sistema educatiu necessita (per exemple, lluitar per l’èxit escolar) requereix augments selectius d’inversió o de reassignació de recursos.