Article publicat a Nació Digital el dia 6 de març de 2016
Una setmana després de les transcendentals eleccions del 27-S, escrivia un article en aquesta mateixa columna que duia per títol “Necessitem un DURI”. Hi manifestava que quan es formés el nou Govern de la Generalitat calia un departament o conselleria que agrupés les competències en matèria d’universitats, de recerca científica i d’innovació. Un departament que disposés de les eines i de l’estabilitat necessaris per ajudar a construir una economia i una societat més basades en el coneixement i la creació de valor. Doncs bé, després de totes les vicissituds dels darrers mesos que tots coneixem, disposem d’un Govern on justament s’ha constituït un Departament d’Empresa i Coneixement, al capdavant del qual hi ha el conseller Jordi Baiget, que en l’anterior legislatura era el secretari del Govern.
Considero que és una excel·lent notícia. El país necessitava una estructura sòlida al si del Govern que pogués orientar i desenvolupar estratègies per tal d’empènyer l’economia productiva i per impulsar el sector, cada cop més estratègic, de les universitats i la recerca. Però, al mateix temps, una estructura de Govern que fomentés amb decisió la major i millor col·laboració entre empreses, universitats i centres de recerca per poder ser un país de progrés i competitiu. En el nou paradigma de l’economia del coneixement, institucions com les universitats juguen un rol destacat, són actors dels anomenats “sistemes d’innovació regionals”, tant com a proveïdors de capital humà, com de creadors i promotors de noves idees, iniciatives i projectes socials i empresarials. De fet, els sistemes d’innovació regional consisteixen en un conjunt d’institucions polítiques, econòmiques i acadèmiques que treballen per millorar les condicions locals per a la innovació.
Per descomptat, disposar d’aquest departament al si del Govern diria que és una condició necessària però no suficient. Al darrera cal acompanyar-hi una decisió política ferma per situar la innovació al cor del pla de govern i de les prioritats de país, una estratègia ben orientada, projectes sòlids i compartits amb els diferents actors, un equip humà qualificat per a aquesta tasca, uns pressupostos que ens permetin competir en el panorama europeu i global, i també diria una voluntat clara i explícita de teixir complicitats amb el sector: empreses, universitats, centres de recerca i centres tecnològics.
Per la banda pressupostària, es parteix d’una xifra estimada de prop de 1.400 milions d’euros pel conjunt del departament que, tot i ser insuficients, són un bon punt de partida que caldria fer créixer en aquesta i a les properes anualitats. Insuficients perquè les universitats han patit unes retallades que caldria revertir amb mesures selectives que les reforcin; insuficients en recerca científica, ja que encara som lluny de l’objectiu de mínims d’invertir el 2% del PIB català en R+D; i insuficients per donar suport als processos d’innovació i d’internacionalització de les empreses i per fomentar les col·laboracions entre tots aquests agents per fer realitat una economia més intensiva en coneixement i de valor afegit.
Per la banda de les capacitats internes, crec que s’està configurant un equip humà potent i que coneix els diversos sectors. I per a l’estratègia, per descomptat no es parteix del no-res: plans governamentals i iniciatives estratègiques d’anteriors governs són plenament aprofitables; i darrerament hi ha hagut iniciatives interessants com l’Agenda per a la innovació i la competitivitat de Catalunya 2015-2020 que ha promogut la Plataforma Coneixement, Territori i Innovació i un seguit de 23 organitzacions del país, entre universitats públiques, associacions empresarials, institucions i empreses.
Disposem d’actius: una recerca científica de primer nivell en molts àmbits, ben posicionada en el panorama europeu, que ha esclatat gràcies a una política estable i orientada i a una feina excel·lent de professors i investigadors; unes universitats plenament homologades en el panorama europeu que, amb major autonomia i majors recursos ben orientats poden fer créixer la seva capacitat transformadora en formació, en recerca i en desenvolupament social i cultural; un teixit econòmic viu i cada cop més internacionalitzat, alhora que constituït majoritàriament per micro, petites i mitjanes empreses.
Però també patim dèficits que cal contrarestar: una política d’innovació erràtica, amb pocs recursos tant públics com privats; costos energètics alts que ens resten competitivitat; un capital humà encara amb deficiències (formació professional, abandonament i fracàs escolar, baixa inserció dels doctors investigadors a les empreses); infraestructures estancades arrel de la crisi i la manca d’inversió de l’estat; un dèficit fiscal que llasta l’economia i les polítiques públiques. I tot plegat en un context social molt dur, on han crescut les desigualtats socials i la pobresa, i on l’atur i el treball poc qualificat i precari són insostenibles.
Tenim oportunitats, tenim mancances. En alguns àmbits hem fet salts impensables fa tot just vint anys enrere. I el camí a recórrer és clar: avançar cap a una societat i una economia intensives en coneixement. Tot el suport i bons desitjos al nou departament del Govern.
http://www.naciodigital.cat/opinio/12718/departament/clau/al/govern