Diari ARA, 30 de juliol de 2018
Sovint el tràfec diari dels governs i les institucions públiques no deixa espai per analitzar les polítiques passades per conèixer-ne l’eficàcia, l’eficiència, els impactes i beneficis, i també les mancances. La mirada en el curt termini tampoc permet la projecció de les polítiques de futur. A tot això hi podem afegir un cert to pessimista en allò que implica el sector públic, motivat per la gravetat de la crisi economicofinancera, però també per una societat en transformació i sovint desorientada davant l’allau de problemàtiques, reptes i canvis.
Fa mesos em vaig comprometre en un projecte editorial per descriure i analitzar els darrers tres decennis de política universitària i científica a Catalunya. Una història recent del sistema universitari i de ciència català des de l’anàlisi de les polítiques públiques que veurà la llum a la tardor. Un projecte necessari per disposar d’eines d’anàlisi del passat recent de les universitats i la recerca científica, fins ara només dut a terme de forma parcial.
Què podem dir d’aquest període comprès entre els anys 1985 i 2015 en matèria universitària i científica a Catalunya? La primera evidència i més significativa és que l’educació superior i la recerca científica han transformat el país. Avui Catalunya és el país de l’OCDE amb més graduats universitaris els progenitors dels quals no disposen d’aquests estudis. S’ha obert l’educació superior al conjunt de la població i l’impacte social de les universitats ha estat molt rellevant.
Hem construït un sistema compacte i competitiu, estès arreu del territori, capdavanter a l’estat espanyol i al sud d’Europa, i amb uns bons resultats a escala europea si atenem als recursos esmerçats. Un sistema cada cop més obert i internacionalitzat: en l’actualitat, prop del 20% dels nostres estudiants universitaris ja han dut a terme una estada de formació en altres països (és l’objectiu marcat per la UE per a l’any 2020).
La capacitat de producció d’articles científics d’alt impacte internacional dels grups de recerca catalans ens homologa als països més avançats d’Europa. I la captació de fons altament competitius dels programes de recerca europeus ens situa en el grup de països líders. Els resultats assolits són en especial remarcables en l’àmbit de la recerca científica, en un temps rècord. Hem passat de ser un país on la recerca estava restringida a uns pocs grups i persones a esdevenir un pol científic de primer ordre europeu.
Per tot això la història recent del país en matèria d’educació superior i recerca és una història d’èxit, fruit d’un treball tenaç i ben orientat de governs, d’universitats, de centres de recerca i de milers de professionals compromesos. I aquesta realitat no impedeix reconèixer que hi ha hagut i hi ha mancances i febleses, però des d’una visió positiva a la qual malauradament no estem gaire avesats.
Quines han estat les claus dels bon resultats assolits? Els lideratges. L’estabilitat i continuïtat de les polítiques públiques (amb governs i colors polítics distints). El compromís i la professionalitat de gran part dels acadèmics i gestors. L’ús d’instruments de la nova gestió pública per guanyar eficàcia i eficiència. La inversió, que ha permès comptar amb infraestructures acadèmiques i científiques de primer ordre. Una política d’incentius ben orientada, sobretot en la recerca i la internacionalització com a palanca de canvi i modernitat. Un savi balanç entre competència i col·laboració en el si del sistema.
Malgrat tot això, la crisi economicofinancera dels darrers anys ha colpejat durament el sistema. Vivim anys crítics que poden malmetre la feina ben orientada dels darrers decennis, o que poden aturar una màquina que no pot deixar de córrer en una societat cada cop més intensiva en coneixement i en capacitats d’innovació constants.
Al meu entendre els grans reptes del sistema en els propers anys són principalment tres. En primer lloc, la necessitat de més autonomia i capacitat de gestió de les institucions acadèmiques i científiques (lluny de les rigideses burocràtiques i de la hiperregulació). També, més finançament públic selectiu a les universitats i la recerca, que permeti revertir a curt termini les retallades i que assoleixi la mitjana de l’OCDE en el mitjà termini, i que reforci el sistema de beques i ajuts, ara clarament insuficient. Finalment, una aposta estratègica pel capital humà, ja que les plantilles de personal docent i investigador s’han envellit, s’ha fet més precari el treball, i la carrera professional dels joves és plena d’obstacles i no permet la captació i retenció de talent a escala internacional.
Tres reptes assolibles que si som capaços d’atendre adequadament ens haurien de permetre seguir avançant cap a noves dècades d’un sistema universitari i científic competitiu, al servei del progrés i el benestar del conjunt del país.